La forma de la confessió de l’expresident revela que no té intenció d’aclarir pràcticament res. Era tan increïble que al principi va semblar que un impostor es feia passar per Jordi Pujol per enfonsar-lo a través d’una falsa confessió. El que deia el denigrava personalment i rebentava la imatge de Catalunya en el precís moment…
El terratrèmol moral que està suposant a Catalunya la confessió de l’expresident amenaça seriosament amb destruir al propi partit fundat per Pujol. Indueix a reflexionar als sobiranistes de bona fe sobre la realitat, la retòrica i la causalitat del “espoli” econòmic de Catalunya. I en aquesta mesura incomoda i possiblement obstaculitzi la dinàmica del processo…
Joaquim Coll analitza els resultats de la trobada Mas-Rajoy: “Del cop de porta al lament” (“El Periódico”, 31 de juliol).
Entrevista a Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal del caso ‘Banca Catalana’ i membre de Federalistes d’Esquerres, sobre la imputació de Jordi Pujol i la seva recent confessió. Com a fiscal, Jiménez Villarejo va implicar a Pujol i a 18 exconsellers per la fallida de l’entitat bancària i va ser feroçment criticat per mostrar-se a favor de processar-lo. “Pujol ha espoliat les arques públiques de l’Estat espanyol durant 34 anys”, afirma.
La mort política de Pujol deixa el nacionalisme convergent sense el seu principal actiu i referència històrica i ideològica. Encara que Artur Mas surt afeblit, el soberanisme es conjura perquè no afecti al procés. El major actiu del nacionalisme s’ha convertit en llast. “Consecuencias de la caída” (El País, 29 de julio de 2014)
L’ex president Jordi Pujol ha confessat aquesta setmana mitjançant un comunicat que la seva família ha mantingut, fora d’Espanya i sense declarar, una herència milionària. La confesió de Jordi Pujol dinamitarà Convergència? I més enllà encara ¿dinamitarà o, almenys, afeblirà el procés sobiranista? La premsa catalana, tant commocionada com la ciutadania i la classe política,…
Per al discurs hegemònic en aquests moments a Catalunya resulta totalment irrellevant el fet que el que aquí s’està intentant dur a terme no trobi paral·lelismes en cap dels països amb els quals, suposadament, ens agradaria comparar-nos. És igual. “La excepción como norma” (El País, 27 de juliol de 2014).
Aquesta setmana la possibilitat d’emprendre una reforma de la Constitució que adopti un sentit federal ha tornat a estar en el debat públic arran del sondeig de Metroscopia que assegura que un 38% dels catalans prefereix aquesta opció enfront del 31% que s’inclina per la independència. El govern, per boca de la seva vicepresidenta Soraya…
És possible fer abstracció de l’ocorregut entre 2006 i 2014 i engegar de nou un procés de negociació a fi d’aconseguir una autonomia reforçada per a Catalunya dins de la Constitució? És raonable però no veig com pot portar-se a la pràctica. “Escassament viable” (“El País”, 26 de juliol).
Tot va començar amb un incident, com l’atemptat de Sarajevo, tràgic però d’importància limitada. Però el que va fer que aquell episodi derivés en resultats no volguts per ningú va ser l’atmosfera nacionalista que regnava a Europa i atiava l’opinió pública amb passions incontrolables. “El verano del 14” (El país, 26 de julio de 2014).