Francesc Trillas proposa a “Contra l’error de la fragmentació” (“El País”, 14 d’agost) que s’avanci cap a una Europa federal que respecti la diversitat i fomenti la igualtat i una democràcia de més qualitat.
En el laberint en què s’ha ficat, Mes sembla estar ballant una espècie de yenka, aquell ball dels primers seixanta en el qual els participants, enllaçats per la cintura, cantaven “esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant i enrere”, donaven quatre salts i tornaven a la posició inicial. “Mas, perdido en su laberinto” (El Confidencial, 14 d’agost…
“Ara és l’hora” proclama l’eslògan de la propaganda independentista. I l’encerta, per bé que no en el sentit que voldrien donar-li. És l’hora, sí, però de la veritat. És l’hora de l’ensulsiada del mite de la superioritat moral del nacionalisme català. “L’hora de la veritat” (13 d’agost de 2014).
Félix Ovejero critica els qui participen al debat polític aparentant superioritat moral: “Tots eren populistes” (“El País”, 11 d’agost).
Pau Luque contradiu la tesi que es pot ser independentista sense ser nacionalista: “Independentista pragmàtic” (“El País”, 12 d’agost).
Jordi Gracia diu a “Les males metàfores” (“El País”, 11 d’agost) que el veritable arbre caigut no és Jordi Pujol sinó l’Espanya de les nacionalitats decretada des de Catalunya.
“No podem prescindir d’una sanitat i una educació públiques; els aturats han de rebre una compensació. No deixarem que ens arrabassin això”. Entrevista a Victoria Camps: “Hay que ir a un capitalismo que priorice el bien común” (El País, 10 d’agost de 2014).
El pujolisme havia engendrat l’expressió “oasi català”, com un autoelogi a la forma civilitzada d’entendre la rivalitat política a Catalunya, en contraposició a la mala educació i modals barroers de Madrid. Mentre aquí mantenim el fair play perquè som madurs i europeus, allà s’esbudellen entre ells perquè són primitius i de poble. El temps va…
Els que ens hem fet catalans amb TV-3 i l’escola comencem a sospitar que moltes de les històries amb les quals hem crescut o eren mentida o eren veritats a mitges. «És català qui viu i treballa a Catalunya». Ara seria més precís dir «és català qui viu, treballa i paga impostos a Catalunya». “Fills…