Si la política consisteix a seguir el full de ruta de l’ANC potser estiguem construint una nova política, encara que serà, inevitablement, amb importants dèficits democràtics. La política no funciona com el mercat, on el client sempre té raó. “Nova i vella política: del 11-S al 9-N” (“El País”, 23 d’agost de 2014).
Molts independentistes convençuts i de llarga tradició lamenten el protagonisme públic de l’anomenat independentisme freaky, una mena de hooliganisme sobiranista amb una tendència hiperactiva a expressar-se de manera grotesca, fanàtica o estúpida. En aquest sac d’extravagàncies i d’excessos hi ha qui comet la imprudència de ficar-hi el llançament de carnets d’identitat espanyols, un esport recreatiu…
No pot ser que el vot que els ciutadans emeten en un moment determinat li doni al grup guanyador tal capacitat de maniobra legislativa que acabi manejant les normes al seu gust. “Sin complejos y sin vergüenza” (eldiario.es, 21 d’agost de 2014).
Imaginem-nos una escena final cap el mes de novembre on Oriol Junqueras diu “Let’s keep going!” (seguim cap endavant!) i Artur Mas, amb alguns dubtes, li respon “Are you sure?” (n’estàs segur?), però finalment accepta el repte i es llença cap al precipici. Aquest símil és certament problemàtic. La principal dificultat és que al cotxe…
Des de posicions federalistes proposem una reforma federal de l’Estat de les autonomies posant l’accent que aquesta reforma ha de tenir com a objectiu un Estat federal plurinacional. És una tasca àrdua que requereix una profunda reforma de la Constitució. La crisi institucional de l’Estat és greu i reclama un renovat pacte constitucional. “Escolta, Espanya”…
En pobles del Berguedà ha aparegut un pasquí amb foto d’Artur Mas i Oriol Junqueras i un entrepà de còmic amb una sola frase que surt dels seus caps (glups!): “*Volem la independència per governar els mateixos”. La saviesa popular és implacable, cert. “El tema del verano” (El País, 18 d’agost de 2014).
El frau moral de Jordi Pujol em recorda al d’Enric Marco (el supervivent *impostor dels camps nazis). L’engany no està en el que deia (o predicava) sinó en qui ho deia. El mitjà és el missatge de l’estafa moral. “Os presentamos a Jordi Pujol” (El País, 17 d’agost de 2014).
Aquest catalanisme, hegemònic, patriota, sense preocupació social excepte a crear la cohesió social, abans que en lleis, en benestar i drets, en una idea de pàtria, està més ferit del que pogués, si més no, calcular. No ha suposat dinàmiques ètiques diferenciades de la política espanyola. No ha contradit la tendència generalitza, iniciada en 1939…
Entrevista de Jordi Subirana a Manuel Cruz, president de Federalistes d’Esquerres a eldiario.es: -“Nosaltres som partidaris d’una reforma en profunditat de la Constitució. Catalunya és l’epicentre de la crisi del sistema espanyol, i aquesta crisi és una crisi econòmica, social i política. Totes les institucions estan en qüestió” -“Espanya és un estat prefederal. Per evolucionar…
Un mite? No, Pujol no ha estat mai un mite. Pujol ha estat el *fabulador d’un gran engany, el constructor d’un gran relat, font de legitimació d’un poder absolut que ha resultat ser un poder operant a la manera de clans i màfies. “En los días del gran engaño” (El País, 17 d’agost de 2014).