ActualitatOpinió

“En aquests 40 anys el sistema autonòmic ha conegut una evolució que —eludint estèrils polèmiques nominalistes— l’ha situat en l’espai dels sistemes federals. Per què aquesta resistència a tancar de forma idònia aquesta evolució aprenent de l’experiència de les federacions més solvents per a tractar d’incorporar els instruments —absents en la nostra Constitució— que ens permetin resoldre els problemes que se’ns han plantejat? La reforma ha d’estar dirigida a desenvolupar un sistema autonòmic que tracti de resoldre els problemes generals. El beneficiari ha de ser el conjunt del sistema. Però no pot eludir el problema que planteja el risc més gran per a la seva pròpia estabilitat. S’afirma, contradictòriament, que no cal afrontar la reforma perquè es tracta de satisfer als qui pretenen la secessió i, al mateix temps, perquè és inútil, ja que no satisfà als qui la pretenen. No obstant això, l’estratègia de ruptura ve facilitada per l’immobilisme. El suport social aconseguit per les opcions rupturistes —secessionistes o confederals— és inexplicable sense l’hàbil utilització dels defectes del sistema autonòmic pels qui les propugnen.”

El dilema Gladstone (El País, 20 de juny de 2019)