Espai Opinió

Portem tres setmanes de confinament. Temps per a pensar en el present i en el futur, per a intentar comprendre com ha estat possible arribar a aquesta situació i, més important encara, per a dilucidar què hauríem d’aprendre d’aquesta experiència si és cert que les crisis són oportunitats de cara al futur. A estones ens envaeixen l’optimisme i la confiança en la capacitat humana per a reaccionar davant una calamitat insòlita, de dimensions *inimaginalbles, que ningú havia previst i que, per fortuna, no durarà sempre. Però més sovint ens assalten el pessimisme i el neguit per la lentitud amb què s’està frenant la pandèmia, cansats i desanimats pels sacrificis que ens imposa i pel temor que no estiguem a l’altura de gestionar adequadament el daltabaix econòmic el caràcter tràgic del qual és ja evident.
Indefensos davant un virus de característiques desconegudes, ens hem topat de cara amb la fragilitat i la contingència de la condició humana. Ningú és immune a la infecció i no tenim un altre mitjà de moment més eficaç per a evitar-la que l’aïllament a les nostres cases. Ens hem vist obligats a cuidar els uns dels altres, a acatar la normativa del tancament sense concessions, com a mesura per a autoprotegir-nos i protegir al conjunt de la població. No estem només davant un problema de salut individual, sinó de salut pública. Més que mai convé pensar en què hem de fer en benefici de tots. No hi ha dubte que ens desafia un bé comú amb nom i cognoms, l’únic tema noticiable des que es va declarar la pandèmia.
Com a reacció a aquest panorama de dimensions desconcertants, cal dir que hem desenvolupat un sentiment fraternal, una responsabilitat i un esperit cívic inèdits fins ara. Per una vegada, amb petites excepcions, la resposta ètica està sent la correcta a escala personal. No hi ha traces d’individualisme. Som solidaris, generosos, altruistes. Ho són més que ningú els que acudeixen a treballar cada dia perquè pertanyen al sector sanitari o al dels serveis imprescindibles. I ho és d’un altra manera el ciutadà corrent que està complint amb el seu deure quedant-se a casa, encara sense entendre res.
Poc cal objectar a la cooperació ciutadana per aquest bé comú que ara mateix té un objectiu clar: combatre el coronavirus. Però aquí acaba l’aplaudiment a la voluntat de treballar a l’uníson. No podem estar tan satisfets pel que fa a la cooperació territorial. Encara que és evident que la brega política ha quedat gairebé aparcada i que s’albira un sentit d’estat al qual no estàvem acostumats, algunes comunitats autònomes han estat incapaces de resistir-se a la temptació d’introduir zitzània. Veiem en aquesta disputa de vol gallinaci la dificultat de comprendre que estem davant una calamitat universal que requereix unió i no perspectives interessades. Ens adonem del lluny que estem de compartir una autèntica cultura federal, de lleialtat a un mateix estat que assumeix la responsabilitat de la coordinació quan la necessitat constreny i que no repara en diferències ara *inesenciales. Encara que és cert que, des de la proximitat, s’atén millor les necessitats locals, també ho és que l’aplicació de l’estat d’alarma no implica la total anul·lació de competències autonòmiques. Voler veure-ho d’una altra manera és mala fe.
Si ascendim a un nivell superior, el de la Unió europea, la decepció continua estant a l’altura del que ja és habitual en la política? De la Unió. Ni solidaritat ni cooperació: egoisme pur i dur dels estats més rics, que esgrimeixen el seu bon fer i la seva laboriositat enfront de la imprevisió ancestral dels territoris del sud. Tot posa de manifest que fa falta un salt qualitatiu perquè la solidaritat dels individus es reflecteixi en una solidaritat col·lectiva capaç de moure la voluntat política d’un poble o d’una comunitat de pobles com la que se suposa que vol ser Europa. Una vegada més, Europa la hi juga. Si és difícil veure cooperació federal a Espanya, intentar detectar-la a Europa és una frustració constant.
Llegim a Montaigne, que sempre ens interpel·la amb la frase adequada: “Reconec en tot home al meu compatriota”. Recordava Edgar Morin fa uns dies les paraules de Jaspers després de la Segona Guerra Mundial: “Si la humanitat vol continuar vivint, ha de canviar”. Cap a on? Transformant el sentit que li estem donant a un humanisme mal entès, derivat de l’autocomplaença en l’autonomia personal, de creure que som autosuficients i podem arribar a fer tot el que ens proposem. El feliç virus està demostrant que les nostres limitacions encara són moltes, que som vulnerables i depenem més i més els uns dels altres. Som interdependents perquè vivim més anys, amb el risc de necessitar més cuidats durant més temps. I som interdependents perquè els grans problemes són mundials i demanden respostes coordinades i conjuntes. Enfront de les polítiques del creixement sense límits i enfront d’uns governs amb prioritats equivocades, necessitem un humanisme sense arrogàncies, que assumeixi amb totes les conseqüències que estem en una comunitat global i que compartim una mateixa destinació.