Espai Opinió

La parafernàlia mediàtica sobre l’excés de pantalles, xarxes els usos del mòbil per a tot, menys per a cridar, els centenars d’amics de Facebook, Linkedin, o Twiter que acceptem o seguim i ni tan sols coneixem, el nostre afany per veure i ser vists en *instagram, proclius a unes relacions líquides en les no ens comprometem, excepte per a pagar l’escot amb bizum, seguint a tuiters o influencers ultra famosos, sense saber bé, bé, per què. Igualment en el nostre mòbil hi ha quantitat d’app que serveixen per a tot però no usem.
Tota aquesta immersió digital, en la qual cal estar per a existir (likes i followers) ens havia fet oblidar – fins al dia que el món va tancar-, que la relació humana presencial continuava estant absolutament a l’alça, així que des que les persones van desaparèixer a les seves cases, em vénen a la memòria no solament els “malls” replets de penya de dijous a diumenge, sinó també els overbookings de gairebé tots els restaurants de la ciutat, amb gimnasos amb nombrosos esportistes suant la samarreta, i no diguem les masses humanes que omplien els estadis, o la presència en els passejos de corredors o ciclistes, les carreteres atipades de cotxes amb gent anant i venint, les discoteques de tot l’orbe repletes…cinemes, teatres, avingudes comercials, places, fires, cafeteries, parcs temàtics, museus, exposicions, aeroports, per no esmentar les constants manifestacions, per les unes o les altres reivindicacions. La gent malgrat la sobreexposició digital continuava estant rabiosament al carrer i de quina forma …però sembla que fins que el món no es va aturar, no ens havíem adonat.
Vam desaparèixer com en la pel·lícula d’Amenábar (Et dono els meus ulls).
Semblarà obvi el que escric, però aquesta desaparició de l’ésser humà de l’asfalt bé podria portar-nos a la reflexió que existim, som de carn i os, molt molt vulnerables, però apegats al contacte que ara activem des dels nostres balcons muntat festes, cantant o aplaudint entre desconeguts però també intercanviant telèfons. Avui recordem que ens tocàvem, abraçàvem, compartíem festes, pel·lícules, plats, copes, per descomptat treballem, omplint metres, autobusos i pàrquings, però per a pensar en això va tenir el món que tancar.
Després de la sortida sabem que no tot serà igual. Conclusió potser òbvia però el personal, encara que enganxat a les pantalles, ha continuat necessitant el carrer, la bullícia, la gent, l’espai  exterior, el camp, aquesta naturalesa que ara amb prou feines podem contemplar tret que el nostre balcó d’un parc. La llar “vídeo condicionat” ha passat a ser avui un búnquer de supervivència en el qual gaudim dels pròxims, però també dels electrodomèstics i de zones de la casa que no freqüentàvem, amb un cara cuina gairebé nova perquè durant la setmana a penes aterrem per a sopar, veure la tele, i dormir i al  finde sortim disparats a la serra. Avui estem utilitzant la xarxes com mai però també estem a casa donant voltes reconnectant amb els nostres, aprenent i també comptant els dies que falten perquè el món obri de nou i sortir, sortida que la naturalesa no apreciés perquè tornarem a la pol·lució, a la contaminació de fàbriques i cotxes fins i tot no elèctrics, a no protegir a la naturalesa, i a deixar caure escombraries on no devem. Però que passés amb nosaltres?, correrem un espès vel com a qui se li cura un tall?, o abordarem la vida d’una altra forma, per cert, una vida al principi complicada perquè la sortida serà pitjor que l’entrada. Potser aquest sobre esforç posterior que ens espera contribueixi també al fet que exigim viure d’una altra forma, perquè el primer genet de l’apocalipsi ja arribo i no s’ira del tot, així que millor que no arribin els altres dos, per tant o ens unim en una sola veu clamant per l’interès general, o no hi haurà moltes més oportunitats.

Barcelona. Abril 2020.
Ricardo Cayuela Dalmau
Director de Staff & Nexe,
Coordinador Grup Psicologia econòmica ESPOT COPC.

Membre de Federalistes d’Esquerres.
Vicedegà del Col·legi de Psicologia de Catalunya 2010-2018.