«Els secessionistes s’han adonat que amb la violència verbal, les mentides i tergiversacions múltiples, la festa multitudinària al carrer, la «revolució dels somriures», l’abús de democràcia… no anaven a aconseguir la independència. I han llançat un nou eslògan: «Sense violència no hi haurà independència» –amb violència tampoc, però encara han d’assabentar-se–.
Des de còmodes despatxos i a prudent distància s’està teoritzant la «nova fase». L’historiador Jaume *Sobrequés, en un recent article publicat en El Punt Avui, el formula així: «Sense una determinada acció violenta (…), mai Catalunya aconseguirà el seu alliberament. Correspon, doncs, als polítics definir el marc i els límits de la «violència» amb l’Estat; de les formes de resistència també «violentes» que serà necessari exercir davant el tancament feixista al diàleg i a la negociació i, en definitiva, quadrar el cercle i complir a través de la «violència pacífica». La cita és llarga, però no té desaprofitament.
Com el carrer s’imposa als polítics (secessionistes) i aquests, còmplices o acovardits, es deixen desbordar pel carrer, l’avantguarda dels cadells i l’exèrcit de reserva de la «gent pacífica» ja disposen d’una justificació doctrinal (si la necessitessin) a les seves accions.»
No són gent pacífica (Crònica Global, 15 de novembre de 2019)