“Els secessionistes s’han adonat que amb la violència verbal, les mentides i tergiversacions múltiples, la festa multitudinària al carrer, la “revolució dels somriures”, l’abús de democràcia… no anaven a aconseguir la independència. I han llançat un nou eslògan: “Sense violència no hi haurà independència” –amb violència tampoc, però encara han d’assabentar-se–.
Des de còmodes despatxos i a prudent distància s’està teoritzant la “nova fase”. L’historiador Jaume *Sobrequés, en un recent article publicat en El Punt Avui, el formula així: “Sense una determinada acció violenta (…), mai Catalunya aconseguirà el seu alliberament. Correspon, doncs, als polítics definir el marc i els límits de la “violència” amb l’Estat; de les formes de resistència també “violentes” que serà necessari exercir davant el tancament feixista al diàleg i a la negociació i, en definitiva, quadrar el cercle i complir a través de la “violència pacífica”. La cita és llarga, però no té desaprofitament.
Com el carrer s’imposa als polítics (secessionistes) i aquests, còmplices o acovardits, es deixen desbordar pel carrer, l’avantguarda dels cadells i l’exèrcit de reserva de la “gent pacífica” ja disposen d’una justificació doctrinal (si la necessitessin) a les seves accions.”
No són gent pacífica (Crònica Global, 15 de novembre de 2019)
