Theresa May no era partidària del Brexit, com Artur Mas no ho era de la independència de Catalunya. Tots dos són líders d’oportunitat, que decideixen, enquestes en mà, fer surf sobre l’onada. Tots dos es converteixen en els més radicals del seu bàndol després d’haver estat els més componedors. Tots dos demonitzen l’adversari: burocràtic, devorador, anihilador de la identitat pròpia. Un a Brussel·les, l’altre a Madrid; nou imperi del maleït federalisme europeu i vell imperi sota les disfresses del centralisme d’arrel castellana. Tots dos dibuixen una independència perfecta i impecable, sense costos ni sacrificis, i feta tota ella de bé, bellesa, bondat … i gratuïtat. Tots dos tracen un camí indefectible, obligat i directe, en el qual tots els pèrfids obstacles que pugui aixecar un adversari inepte i obstinat seran salvats netament, amb el simple impuls del desig democràtic i de la voluntat del poble. “Theresa May com Artur Mas” (El País, 18 de juny de 2017)