Se sent vostè tan català com espanyol? Més espanyol que català? Més català que espanyol? Moltes de les enquestes intenten encasellar els ciutadans en unes categories que no responen a una realitat que s’assembla cada vegada més a la retratada per Claudio Magris a El Danubi: una barreja inseparable d’ètnies, llengües i cultures
Se sent vostè tan català com espanyol? Més espanyol que català? Més català que espanyol? Moltes de les enquestes que es fan a Catalunya i a Espanya intenten encasellar els ciutadans en unes categories que cada vegada responen menys a la nostra realitat social.
Què han de contestar aquelles persones que han nascut a Catalunya però tenen pares d’altres llocs d’Espanya, llocs que visiten regularment, amb els quals mantenen vincles i que se senten també una mica andalusos, bascos o extremenys? Ser ‘espanyol’ no és equivalent a ser part d’alguna d’aquestes identitats que en cadascuna de les seves variants tenen les seves pròpies especificitats i el seu valor afegit.
Què passa amb els milers d’immigrants que no han nascut ni a Espanya ni a Catalunya però han construït les seves vides aquí? Europeus, llatinoamericans, asiàtics o africans que s’han adaptat als costums locals, que aprecien la seva cuina, que han après les llengües que es parlen a Catalunya i han fet d’aquesta terra la seva llar. Què són totes aquestes persones? Què seran els seus fills que comparteixen diferents herències culturals? I els catalans que han emigrat a altres llocs? O els fills dels que es van veure forçats a l’exili i han tornat parlant el català amb accent estranger?
Què hauríem de contestar en aquestes enquestes els que no ens trobem en cap d’aquestes categories o que ens hi trobem només en part?
Vivim en un món en què les fronteres cada vegada marquen menys la identitat de les persones. La globalització ha tingut com a conseqüència que el món sigui més accessible i que les persones es moguin amb molta més facilitat que fa unes dècades.
Si a mitjans del segle XX ja era impossible posar a Europa unes fronteres que separessin les comunitats que compartien una ètnia, una cultura, i una llengua, com magistralment explica Claudio Magris en el seu llibre El Danubi en què dissecciona la civilització centreeuropea i el pes de les minories ètniques. És possible fer-ho en ple segle XXI?
Magris converteix el riu El Danubi en un símbol d’una aspiració pluralista de convivència entre pobles en contraposició a l’exclusivisme del nacionalisme alemany que se sent representat pel Rin. El llibre transmet l’admiració de l’autor per la cultura germànica- ‘els alemanys han estat els romans de Mitteleuropa ‘, afirmació però que també està impregnada de recel davant la idealització dels particularismes que després es converteixen en bandera de lluita i que aquests dies tornen a fer-se presents en la proliferació de tota mena de moviments nacionalistes i xenòfobs.
La realitat és que cada vegada més territoris dins i fora d’Europa són el Danubi, una barreja d’ètnies, cultures i llengües que comparteixen les seves tradicions i enriqueixen les societats fent-les més interessants, complexes i, per què no dir-ho, més divertides. La noció de poble uniforme no té sentit en societats que són essencialment heterogènies en origen, interessos, creences i costums com ens recorda Toni Sitges-Serra en un article publicat aquesta setmana a El Periódico.
Totes aquestes enquestes que furguen en la identitat de les persones acaben amb una opció anodina, la de ‘no sap / no contesta’, que és probablement en la qual ens situem una gran majoria de ciutadans que vivim a Catalunya: no sabem / no contestem.
“Ser o no ser catalán”. Blog Esquerra sense fronteres, 1 de novembre de 2016
