L’europeisme federalista plasmat al Manifiest de Ventotene concep el federalisme com una manera d’evitar de forma estructural les rivalitats entre estats i entre nacionalismes que havien portat a les dues guerres mundials. La Unió Europea és fruit en bona part d’aquesta tradició de pacifisme federalista, i encara avui el centre esquerra i l’esquerra italiana es mostren explícitament partidaris d’un estat federal europeu
(Text extret del llibre “Economia d’una Espanya Plurinacional”, d’Edicions Els Llums)
Històricament, el concepte de federalisme comença a sorgir al segle XVIII tan aviat com es creen els primers estats-nació. El federalisme jugarà un paper important en la revolució americana, per oposició al confederalisme que propugnava una dèbil unió de les colònies, i estarà en la base de la divisió de poders de la constitució dels Estats Units. El federalisme també va estar present en alguns moviments emancipadors de la classe obrera, en especial l’anarquisme, on Proudhon (que va tenir una gran influència sobre l’anarquisme i el federalisme català i espanyol) advocava per l’organizació col·lectiva de baix a dalt, combinant unió, fraternitat i llibertat.
Després de la primera guerra mundial, un grup important de federalistes britànics de forta vocació pacifista, amb personalitats com l’economista Lionel Robbins, era partidari d’avançar més fortament cap a un federalisme mundial que no és quedés en la Societat de Nacions, i que permetés evitar un altre gran conflicte bèl·lic. Encara que el federalisme de forma explícita no ha influït directament en el sistema polític britànic, originàriament molt centralitzat, hi ha avançat en les darreres dècades a través del procés de devolució a Gal·les i Escòcia, i el procés de pau a Irlanda del Nord (refrendat en referèndums simultanis a Irlanda del Nord i a la república d’Irlanda).
El federalisme britànic va influir fortament els federalistes italians després de la segona guerra mundial, sobretot Altiero Spinelli. Aquest federalisme es va orientar ja en una direcció clarament europeista, que va quedar palesada en el Manifest de Ventotene, promogut pels federalistes italians quan el feixisme encara no havia estat del tot derrotat. L’europeisme federalista es veia com una manera d’evitar de forma estructural les rivalitats entre estats i entre nacionalismes que havien portat a les dues guerres mundials. La Unió Europea és fruit en bona part d’aquesta tradició de pacifisme federalista, i encara avui el centre esquerra i l’esquerra italiana es mostren explícitament partidaris d’un estat federal europeu.
Però paral·lelament va existir una línia de pensament contrària, que destacava les virtuts de les petites nacions-estat, que competirien per atraure factors en una globalització desregulada. Aquestes idees van ser represes dècades després per dos professors italians que treballen en universitats nordamericanes, Alberto Alesina i Enrico Spolaore, els treballs dels quals han tingut força ressò a Catalunya. Per exemple, Enrico Spolaore va aparèixer en un dels documentals de TV3 sobre la possible independència de Catalunya, i el llibre que resumeix els seus treballs va ser traduït al català i publicat pel Departament d’Indústria de la Generalitat quan el conseller era el dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya Josep Huguet. És doncs important per al debat sobre Catalunya entendre què diuen i què no diuen Alesina i Spolaore, i quins són els orígens intel·lectuals de les seves posicions.
Alesina és un dels autors més destacats de la segona generació del grup d’economistes italians formats a la Universitat Bocconi de Milan, la influència dels quals és descrita amb gran detall per Mark Blyth[1]. Aquests economistes són partidaris d’una intervenció limitada de l’estat en la vida econòmica, i es caracteritzen per un grau elevat de desconfiança en l’acció pública democràtica i un grau elevat de confiança en solucions tecnocràtiques, manllevant idees de l’escola de l’elecció pública de Buchanan. No debades Mario Monti, el que va ser president tecnòcrata del consell de ministres italià en els mesos àlgids de la crisi de l’euro a l’any 2012, va ser president de la Universitat Bocconi. L’escola d’economia de la Universitat Bocconi va ser fundada però pel dirigent i intel·lectual liberal italià Luigi Einaudi, segon president de la República Italiana entre 1948 i 1955 (després d’haver estat governador del Banc d’Itàlia els anys anteriors[2]), que també es va relacionar després de la segona guerra mundial amb el grup de federalistes d’Altiero Spinelli, al qual s’ha fet referència anteriorment. Això no obstant, el liberalisme internacional d’Alesina i els seus coautors es desvia molt de la línia federalista liberal d’Einaudi, descrita així pels qui han estudiant més en profunditat el seu pensament econòmic[3]:
El nucli d’aquestes idees es troba en dos articles, “Per una Federazione economica europea” (1943), i “I problemi economici della Federazione europea” (1944), escrits durant el seu període d’exili a Suïssa. És en aquests articles que Einaudi construeix el que s’ha anomenat la seva teoria del mercat global (…), fonamentada en la discussió del teorema smithià sobre la divisió del treball i l’abast del mercat, i va desenvolupar la seva teoria del govern federal, és a dir, els seus pensaments sobre el model d’un estat supranacional federal democràtic que faria possible capturar les oportunitats ofertes per un mercat mundial, o almenys un gran mercat unificat. La federació europea representa un òptim de segon ordre respecte a l’estat supranacional, essent l’òptim teòric un govern mundial. En efecte, el projecte d’un govern federal té en compte la tendència a l’expansió del mercat, reconciliant-la amb la dimensió política màxima possible.
[1] Blyth, M. (2012), Austerity. The History of a Dangerous Idea, Oxford University Press.
[2] A Itàlia ha estat freqüent que els governadors del Banc d’Itàlia després ocupessin importants responsabilitats de govern, cosa que ha vingut facilitada per la inestabilitat del sistema polític.
[3] Veure Forte, F.; Marchionatti, R. (2012), “Luigi Einaudi’s Economics of Liberalism”, Journal of the History of Economic Thought, 19(4): 587-624.
