La necessitat de la reforma de l’estat autonòmic a l’estat federal, per Mireia Esteva i Xavier Arbós

 

En primer lloc va intervenir Mireia Esteva, biòloga, presidenta de Federalistes  d’Esquerres. Va expressar l’agraïment per l’organització de l’acte i molt especialment  per la participació de Xavier Arbós, el qual sempre ha col·laborat amb l’associació  Federalistes d’Esquerres, una col·laboració no només molt valuosa, també  especialment generosa.

 

Afirma que la reforma de l’estat autonòmic en un estat federal no és només una  possibilitat, sinó que és una necessitat, per diverses raons.  En primer lloc, per com és Espanya. A Espanya, Malgrat tots els intents  d’homogeneització que hi ha hagut al llarg de la seva historia, sempre ha conservat la  seva diversitat en costums, llengues i en voluntat d’autgovern .  Així mateix, en tots els intents de democratització que hi ha hagut a la història  d’Espanya, el federalisme hi ha estat present, d’una manera o altra. A la 1ª República i  també a la 2ª (quan es van aprovar els primers estatuts d’autonomia), i a la Constitució  de 1978, que va ser fruit d’uns consens polític i en la que s’hi van introduir elements  federals, encara que no s’explicitin a la Constitució i no es faci referencia a cap model  en concret.

 

Una raó força important es que els experts classifiquen Espanya com un país federal,  ja que l’Estat Autonòmic és al model que més s’assembla, sobretot perquè és un estat  molt descentralitzat.

 

Podríem dir que som un país unit en la diversitat, el principal lema del federalisme. Hi  ha mecanismes de solidaritat i d’autogovern. És cert que no hi ha el principi de  subsidiarietat, però la realitat és que s’assembla molt al model federal.

 

Una raó també molt important es que la constitució de 1978 establia la possibilitat de  descentralització però on s’havia d’arribar. El procés s’ha fet a través dels pactes de  govern entre els partits amb possibilitat de formar governs a Espanya (PP i PSOE) i els  partits regionals o nacionalistes d’implantació regional.

 

El resultat ha estat una gran descentralització, però sense un marc general  d’organització de l’estat. Ara estem molt descentralitzats, però manquen organismes  de cogovernança, de mediació, i cultura federal, etc. És necessari crear aquests  instruments per tal que el sistema general funcioni.

 

Finalment, a Espanya hi ha dues pulsions que conviuen i que tensionen el  funcionament de l’estat. La pulsió nacionalista centralista i la pulsió nacionalista  centrífuga. Quan es va culmina en línies generals el procés de descentralització de  l’estat, es van fer més evidents els desajustos del sistema i alguns partits nacionalistes  regionals van perdre capacitat de negociació. Es el moment de la desaparició de ETA,  del Pla Ibarretxe, de la redacció d’un nou estatut a Catalunya, de caire federalista  (durant la presidència de Pasqual Maragall). Aquest últim és considerat un fracàs i  l’independentisme català va aprofitar aquesta circumstància per créixer.

 

En aquests moments, quan els moviments independentistes han fracassat, l’Estat s’ha  descentralitzat i veiem els dèficits del sistema es quan es fa més necessari abordar el  perfeccionament del sistema, solucionar els problemes i deficiències i actuals.  Sobretot, quan hi ha solucions possibles.

 

Pel que fa a si els canvis serien acceptats pels ciutadans, la resposta la tenim en les  enquestes d’opinió del CEO. En el Baròmetre, una de les enquestes que fa  periòdicament es pregunta “¿Com t’agradaria que s’organitzés l’Estat?” (referit a la població de Catalunya). La opció majoritària, però que mai ha arribat al 50% de la  població es un Estat independent. La resta prefereixen l’Estat Autonòmic o un estat  federal. Després es fa una segona pregunta: “Si la opció preferida no pogués ser,  quina de les altres preferiries?”. La segona opció per la majoria de la població és  l’estat federal, és a dir, pels independentistes, si Catalunya no fos independent, la  opció preferida també seria l’estat federal. Per tant, el federalisme es l’opció de  consens.

 

Pel que fa al nostre entorn i les tendències arreu del món, veiem una disminució dels  estats democràtics i creixement de l’autocràcia. El federalisme apareix com un  perfeccionament de la democràcia, amb més contrapesos que les democràcies  centralitzades. Amb el federalisme, dotarem el nostre país de més eines per defensar  la democràcia. No és un projecte utòpic, ja hi estem molt a prop.

 

 

A continuació va intervenir Xavier Arbós, catedràtic emèrit de dret constitucional de la  Universitat de Barcelona i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la  Generalitat de Catalunya. Va agrair l’oportunitat d’intervenir en aquest acte.  Com a preàmbul, i enllaçant en la intervenció de la Mireia, expressa una sèrie de  consideracions que són importants de tenir en compte:

En primer lloc distingeix el que és el federalisme com a idea del que són els estats  federals en realitat, que per cert, n’hi ha de molts tipus. La India, per exemple, és un  estat federal, però no està ple de federalistes. No hem d’oblidar que el federalisme és  una tècnica, més que una ideologia.

Una idea que és comuna a tots els federalistes és que postula una divisió territorial del  poder polític. En les realitats polítiques hi ha diversitats que són potencialment  conflictives, i una manera d’integrar aquestes realitats diverses és el federalisme. El  federalisme pot fer que una idea minoritària esdevingui majoritària en el seu territori.  És a dir, possibilita un grau de diversitat acceptable i gestionable.

 

Pel que fa a l’Estat espanyol, l’estat s’assembla molt a un estat federal. La pregunta és  evident: en què no s’hi assembla? Dit d’una altra manera, quina és la plantilla d’un  estat federal?

1. Hi ha una distribució de competències a nivells diferents de poder. A més de la divisió clàssica de poder legislatiu, poder executi i poder judicial, hi ha distribució de competències a nivell territorial.
2. Aquesta distribució del poder a diferents nivells crea malentesos i conflictes, i això és completament normal. El Tribunal Constitucional és l’òrgan que resol aquests possibles conflictes d’acord amb les lleis. Pot tenir una vocació més centralitzadora,  però en un estat molt descentralitzat és millor no remetre a la dinàmica de majories  minories. La Constitució distribueix les competències a través dels estatuts  d’autonomia.
3. Hi ha un tercer element: l’estat federal s’expressa a través de les lleis federals i a través dels mecanismes de reforma de les lleis federals, amb la participació dels territoris federats. Això implica que hi ha d’haver un doble nivell de càmeres  legislatives. És necessari tenir un sistema compost, és a dir, una segona càmera  territorial.

 

A Espanya actualment tenim:

a) Un distribució de competències (un estat de les autonomies molt descentralitzat).

b) Un Tribunal Constitucional que resol els conflictes de distribució de competències.

c) Però no tenim una segona càmera territorial. Estem a molt poc de ser un estat federal. Però no està bé tal com estem ara !!!

 

Per què convé una reforma del Senat?

a) Els senadors no haurien de ser elegits en les mateixes circumscripcions que els diputats del Congrés de Diputats.

b) Aniria bé que al Senat hi hagués representants dels governs de les autonomies, i que es recollís l’experiència de governar els territoris.

 

Avui la realitat és molt diferent de la d’abans de la guerra civil. Avui no podem dir que  només hi ha autogovern a Catalunya, al País Basc i a Galícia. Avui tots les autonomies  acumulen una experiència de gestió dels seus territoris. I aquest fet ens porta a una  altra qüestió: hi ha qui diu que el nom no és important, sinó que n’hi ha prou en  funcionar com un estat federal.

 

Cal afegir el nom federal? Això comporta una modificació de la Constitució. Jo crec  que sí. Si ja ho som (evidentment amb el canvi del Senat), diguem-nos-ho. Es tracta  de posar nom a la realitat, i no és una qüestió secundària. També hem de tenir en compte els valors federals, que és a la base de tot el que he  dit. Sense la referència als valors aquest canvi, que crec que és necessari, no es pot  realitzar. Per arribar a un estat federal, per transformar l’estat de les autonomies en un  estat federal, que tal com he dit hi som molt a prop, és necessari implantar la cultura  de l’acord, del pacte i de la col·laboració. És necessari posar en valor la lògica de la  negociació, que sempre comporta: El reconeixement de l’altre; El reconeixement que  som diferents i també que tenim interessos diferents i de tot això se’n deriva la  necessitat de la consciència que cal buscar els acords. Un bon exemple d’això en són les conferències sectorials, de les que tenim força  experiència . Són reunions per preparar les negociacions amb la Comissió Europea,  segons cada ram i per temes. També en són un bon exemple les conferències de  presidents autonòmics. Tot això ens porta a pensar que cal treballar coordinats , i  alhora, a prop de la realitat, on són els problemes reals de la ciutadania.

 

Després hi va haver un bon nombre d’intervencions (bàsicament preguntes al dos  ponents) per part del públic, que estava format per unes 40 persones.

L’acte va ser presentat per Xavier Badia, autor de la crónica.