Cada any, amb les celebracions del 6 de desembre i sota l’esguard distant de la ciutadania, ressorgeix la polèmica al voltant de la Constitució, els seus mèrits i la seva vigència. Tanmateix, bon nombre de les mirades retrospectives i dels balanços enfrontats que sentim aquests dies responen més aviat a diferents expectatives de futur que no pas a una determinada apreciació del passat. Quaranta-quatre anys representen un període prou llarg per poder afirmar que la Constitució del 78 ha assolit la seva pretensió d’establir un marc durador i estable de convivència. A l’empara d’aquesta Constitució s’ha consolidat un sistema de llibertats democràtiques, s’ha bastit un Estat social, s’han desenvolupat vigoroses autonomies en el conjunt de les “nacionalitats i regions” d’Espanya i el país s’ha incorporat a la UE.
És cert que la Constitució va nàixer d’un pacte entre els liquidadors del franquisme i l’oposició al règim. Però els que pretenen reduir-ho tot plegat a un mer “empat de debilitats” obliden – o voldrien amagar – que aquell pacte va infantar una democràcia, no només homologable a les del nostre entorn, sinó avançada al seu temps en molts àmbits i marcada pel segell del moviment obrer, de les lluites veïnals i pel batec inconfusible de la nostra pluralitat d’arrelaments culturals i lingüístics. Aquell marc constitucional va establir un terreny de joc prou obert per a permetre la confrontació democràtica de diferents projectes polítics. Però, alhora, prou sòlid també per a resistir successives escomeses, des del cop involucionista del 23-F fins al perllongat desafiament terrorista.
Però el nostre ordenament jurídic s’enfronta avui a nous reptes i amenaces. Allí on no impera la Justícia, que és una virtut, no hi pot haver Dret. I allí on s’extingeix la voluntat democràtica, els engranatges institucionals s’encallen. Ja fa temps que l’ànim pactista de la transició ha cedit el pas a una dinàmica de polarització que ha anat creixent sense parar. Hem vist governs, elegits democràticament, ser titllats “d’il·legítims”, s’ha promogut la re-centralització de l’Estat i s’ha fomentat la cultura del greuge comparatiu i la incomprensió entre les ciutadanies dels diferents territoris. Les grans crisis globals havien d’incidir sobre nosaltres amb major duresa, atès que s’empetitien els espais de concertació i la voluntat de practicar-la. La gran recessió de la passada dècada no només va provocar una onada d’indignació social, sinó que va empènyer les classes mitjanes de Catalunya a abraçar el somni d’una secessió que havia de salvar-les del declivi general. Els conflictes anteriors i els encaixos mal resolts de la singularitat catalana es van enverinar fins a desembocar en la crisi institucional més greu des de la transició.
A hores d’ara, encara sota les conseqüències de la pandèmia, davant la urgència de la transició ecològica i l’impacte de la guerra d’Ucraïna sobre l’economia mundial, les democràcies liberals acusen una enorme fatiga de materials i es veuen qüestionades: ascens dels nacional-populismes i de l’extrema dreta… fins i tot conspiracions colpistes, com la que acaba de ser avortada a la República Federal alemanya i que, més enllà de les dimensions del complot, ens adverteixen que l’atmosfera s’està carregant d’electricitat. A Espanya, el diàleg entre el govern de Pedro Sánchez i l’oposició sembla impossible. El debat parlamentari ha estat substituït per una eixordadora baralla de taverna. Es tracta d’una temptativa clarament importada de la coneguda estratègia trumpista: desacreditar la democràcia representativa a fi d’allunyar de la política franges senceres de la població, adobant així el terreny a tota mena de derives autoritàries. La persistent obstrucció de la renovació del CGPJ i del Tribunal Constitucional – amb voluntat de mantenir en el seu si unes caduques majories conservadores – representa una greu anomalia democràtica. Ja fa temps que Brussel·les ens ho està advertint.
La Constitució es troba davant d’un dilema, tenallada entre la invocació dels qui voldrien buidar les seves venes de saba democràtica i l’exigència social de fer front a un canvi d’època. No n’hi haurà prou amb la desinflamació del conflicte català: caldrà suturar les ferides obertes del “procés” i perfilar un nou acord de convivència. Madrid no pot seguir sent una aspiradora de recursos nacionals, ni les comunitats autònomes poden prosperar competint les unes amb les altres, sinó col·laborant de manera lleial. Per descomptat, no s’albiren majories polítiques que permetin entomar reformes constitucionals d’envergadura. Raó de més, però, per a promoure a tots els nivells la cultura del diàleg, la negociació i el pacte. L’arquitectura democràtica no se sostindrà per simple inèrcia, ni mitjançant l’evocació nostàlgica del passat. Caldrà un impuls federal decidit, fidel a l’esperit de la pròpia Constitució – avui en les formes, demà en les lleis -, per revitalitzar la seva promesa d’un futur compartit de llibertat i progrés.
