Ara fa deu anys, naixia Federalistes d’Esquerres. Un grup d’homes i dones progressistes van fer aquest pas endavant en un moment particularment difícil de la nostra història recent. En un país severament colpit per la recessió de l’economia mundial, el trasbals i els temors de tota una part de la societat van propiciar el sorgiment d’un moviment secessionista, encoratjat pel mateix govern nacionalista de la Generalitat. El “procés” va produir una profunda fractura emocional en el si de la societat civil catalana, va paralitzar la resposta als reptes més importants que el país tenia davant seu, va provocar la fugida de milers d’empreses i va acabar precipitant un xoc institucional amb l’Estat, del qual les conseqüències són abastament conegudes. Una d’elles, i no pas la menys important, ha estat l’aprofundiment dels sentiments d’incomprensió i malfiança entre Catalunya i la resta d’Espanya.
És mèrit de FED haver alçat la bandera del diàleg, el pacte i la fraternitat quan la febrada identitària escarnia aquests valors. Aquests han estat anys d’aplegar adherents, de dur la discussió als territoris. I també és mèrit de FED haver reivindicat el federalisme com a via per acomodar la singularitat de Catalunya en el marc d’un projecte democràtic, social, compartit i de clara vocació europea. Ben al contrari, el disseny d’Estat que ens va oferir l’independentisme fou el d’una República de trets il·liberals, que s’imaginava sobreviure com un dubtós paradís fiscal, tal volta tutelat per potències hostils a la construcció europea. L’intent de 2017 va concloure amb un fracàs i aquelles il·lusions es van ensorrar.
Però FED no es va constituir per acontentar-se de fer pronòstics encertats, ni menys encara per rebre reconeixements, sinó per a ser útil a la ciutadania. Així doncs, en aquest desè aniversari de la nostra associació fem balanç d’aquesta etapa, però volem sobretot dibuixar perspectives. Per això ho afirmem amb rotunditat: el combat federalista roman més vigent i és més necessari que mai. Els mateixos líders independentistes ho reconeixen: el “procés” és mort. Tanmateix, les desavinences que va provocar entre catalans segueixen presents. La controvèrsia al voltant de l’ensenyament de les llengües ens alerta del perill latent de fer-ne una ensenya de diferenciació i de confrontació. El fracàs de la unilateralitat no ha suposat, però, la desafecció de l’aspiració independentista per part de totes aquelles persones que s’hi van identificar. Els indults atorgats pel govern de Pedro Sánchez han rebaixat tensions i han fet creïble la via del diàleg. Una reforma adient del delicte de sedició, ajustant aquesta figura als estàndards europeus, afavoriria sens dubte l’atmosfera d’apaivagament. Per això mateix, les forces conservadores que, tant a Espanya com en el si de la dreta nacionalista, aposten a favor de la polarització, miren de desacreditar eixa reforma. La qüestió catalana conserva encara un temible potencial de conflictivitat.
FED fa deu anys. I amb deu anys més d’inestabilitat i de perills extrems ens amenaça Putin, enfangat en la seva guerra contra Ucraïna. S’atansen temps difícils, marcats per les tensions geoestratègiques, una recessió que ja sembla imminent i els impactes de la crisi climàtica. Les velles ferides poden sagnar de nou i infectar-se. Les democràcies corren el risc de ser buidades de la seva substància sota l’embranzida dels partits populistes. Alhora, els avenços en la integració europea que hem vist sota la pandèmia i durant els primers mesos de la guerra – avenços d’innegable biaix federal – podrien veure’s compromesos per la tendència al replegament dels Estats nacionals sobre si mateixos, que no deixarà de manifestar-se quan es desfermi la tempesta.
Un cop més, el futur està en disputa. Els constructors de ponts, els organitzadors de la solidaritat, els promotors del diàleg i dels pactes, seran més necessaris encara. No és el conflicte allò que ens ha de fer por, sinó el seu plantejament en termes irracionals i, per tant, insolubles. Seguim volent una Catalunya en pau amb ella mateixa; una Espanya orgullosa de la seva riquesa lingüística i cultural, i acollidora dels seus diferents sentiments d’arrelament; una Europa federal, socialment avançada i oberta al món. Ja fa temps, es va dir que l’independentisme era l’única utopia disponible. Aquesta utopia no ha superat pas amb èxit, però, la prova dels fets. Per contra, la pandèmia ens ha ensenyat el valor de la cooperació a tots els nivells, dels esforços mancomunats i de la lleialtat institucional. Vet aquí la nostra èpica. L’horitzó federal es revelarà molt més adient per a orientar-nos enfront dels enormes desafiaments del segle. Amb aquesta convicció us convidem a fer camí plegats.
