Les llengües són per apropar-nos
I no pas per a dividir-nos i enfrontar-nos. No hi ha riquesa més gran que un idioma, ni tret més definitori de la nostra humanitat. Per aquesta raó, tot allò que concerneix les llengües en què pensem, estimem, creem i ens comuniquem comporta una forta càrrega d’emotivitat. Aquests sentiments poden ser invocats amb afecte, però també poden ser inflamats i manipulats amb finalitats espúries.
Espanya és un feix de sentiments de pertinença nacional, de cultures i de llengües. Una realitat marcada per una tumultuosa història, encara inacabada. Alhora, Catalunya constitueix igualment una realitat viva i complexa, en construcció, sacsejada pels vents del nou segle. Ja fa molt de temps que el català i el castellà conviuen en el si de la seva societat. Les onades migratòries de la globalització han dut moltes altres parles als nostres carrers.
Però avui, enmig d’una situació política difícil, el lloc que han d’ocupar a l’ensenyament les dues principals llengües parlades a Catalunya esdevé objecte de controvèrsia. I la primera cosa que ens cal dir és: compte! Estem manipulant un material molt sensible. Després de la llarga nit del franquisme, s’imposava un esforç per a la recuperació del català, posant-lo a l’abast del conjunt de la població, més enllà del seu origen i cultura. Calia recollir col·lectivament aquest inestimable patrimoni i fer-ne una eina vital per a la construcció del futur. Es tractava de forjar una sòlida unitat civil, evitant la segregació de Catalunya en dues comunitats lingüístiques tancades, la qual cosa haguera perpetuat les desigualtats socials. Per això foren les esquerres – el moviment obrer i les entitats veïnals, les forces democràtiques més compromeses en la lluita contra la dictadura i que es recolzaven en gran mesura sobre la població castellanoparlant provinent de l’emigració interior de les dècades anteriors – les més fervents impulsores del català com a llengua troncal a l’escola, així com les defensores d’una xarxa única d’ensenyament.
Han passat molts anys des de la Transició i moltes coses han canviat. El català s’ha recuperat. Mai no havia estat après per tanta gent, ni havia gaudit d’una projecció mediàtica i cultural tan gran com ara. El major o menor ús social del català respon a diferents factors que no es dirimeixen en l’àmbit de l’escola. La missió del nostre sistema educatiu, legalment establerta, consisteix a garantir que l’alumnat, en finalitzar la seva escolarització, hagi assolit un perfecte domini del català i del castellà, ambdues llengües oficials de Catalunya amb l’aranès-occità. Poca gent discutirà que, en un entorn global en què el català roman una llengua minoritària, la preservació d’aquest bé social i de les seves potencialitats requereix una protecció especial. I, concretament, el manteniment del seu lloc central en els currículums educatius. Però això no necessita pas fer-se – ni per cap raó s’hauria de fer – menystenint la llengua castellana. El sentit comú pedagògic ens diu que la proporció en qué fossin emprats el català i el castellà hauria d’adaptar-se a les característiques dels diferents entorns socioculturals. Tanmateix, cap de les dues llengües pot ser tractada com una matèria més. L’alumnat ha de posseir-les plenament i manejar-se amb solvència en ambdós idiomes. I això resulta inconcebible si, en major o en menor proporció, no són llengües vehiculars en les quals s’imparteixen diferents assignatures.
Però allò que hauria d’haver estat un debat pedagògic concret corre el perill d’esdevenir un conflicte polític, i d’allò més aferrissat perquè no s’expressa en termes racionals. Diferents elements han confluït per gestar una tempesta perfecta. Les successives crisis dels darrers anys han aturat l’ascensor social. El català ja no és percebut com un passaport cap a la integració i el progrés. A còpia de repetir que la immersió lingüística era un model d’èxit, hem perdut de vista els dèficits i problemes que arrossegava el sistema educatiu – fracàs i abandonament escolar, segregació… Problemes que, certament, no es deriven de les llengües, però que repercuteixen sobre la manera en què són viscudes i apreses. No només el castellà és la llengua del pati, sinó que moltes vegades el català és percebut com una tediosa imposició.
El “procés” només podia agreujar aquesta situació. Mirant d’exaltar la singularitat ètnica-cultural diferenciadora d’Espanya, el nacionalisme català ha alçat la bandera de la llengua pròpia, negant que en el territori ha arrelat des de fa segles una altra llengua que també
representa un vehicle de construcció de la cultura catalana.Correm el risc de veure l’escola convertida en l’arena d’un combat polític i d’identitats. Més enllà dels casos concrets de les famílies castellanoparlants que han reclamat als centres escolars que els seus fills rebessin ensenyament en llur llengua materna, pas a pas s’ha anat eixamplant el sentiment que el castellà era conscientment arraconat per voluntat de l’administració. La sentència del TSJC exigint que les llengües oficials fossin utilitzades per a impartir com a poc un 25% de les matèries, fou replicada pel Govern com si es tractés d’un atac contra el català i les essències pàtries. Una reacció que, de retruc, alimenta el discurs d’aquelles forces polítiques, de dreta i d’extrema dreta, que arboren un nacionalisme espanyol tan obtús que redueix Espanya a la seva expressió castellana, quan el català, el gallec, el basc… formen part igualment de la seva fesomia.
Per descomptat, no sembla la solució més adient que siguin els jutges els qui estableixin els percentatges lingüístics a les escoles. Per això mateix fou una bona notícia que els partits independentistes del govern i l’oposició d’esquerres, socialistes i comuns, haguessin assolit un acord legislatiu que, reconeixent la funció vehicular de les dues llengües, deixava la gestió concreta en mans dels equips docents. Però, feta la llei, feta la trampa. L’endemà de ser votada, el conseller d’educació, Gonzàlez-Cambray, s’apressava a emetre un decret fent una lectura esbiaixada i restrictiva de la llei pel que fa a l’ús del castellà, dient que tot plegat havia estat una astúcia per escapolir-se de la sentència del TSJC en tornar impossible la seva aplicació. Salta a la vista la greu irresponsabilitat d’aquest comportament. En primer lloc, suposa un abús de confiança de l’esquerra, que havia estès lleialment la mà al govern per tal d’evitar un conflicte lingüístic. Però també aprofundeix el descrèdit de les institucions catalanes: vet aquí un govern que es dedica a burlar la justícia. Però el més greu de tot tal volta hagi estat l’intent de caldejar d’aquesta manera l’ànim del món independentista. L’aventura unilateral de 2017 va concloure amb un fracàs. Avui, sense un balanç clar d’aquella tardor i sense cap estratègia alternativa, la temptació de recórrer al victimisme i a l’exacerbació dels sentiments serà molt forta per a tot un sector del sobiranisme. Que l’escola no esdevingui la víctima d’aquesta crispació!
L’escola catalana no ho seria si arraconés o menystingués la llengua més parlada del país, ni compliria amb l’obligació de contribuir a la seva cohesió social. El miratge d’un país homogeni catalanoparlant – quelcom que mai no ha existit – esquerda la unitat de la nació, mestissa i amb profunds vincles amb Espanya, realment existent. Cal evitar una escalada. És fonamental que el Departament d’educació torni a l’esperit de la Llei aprovada a principis de juny pel Parlament de Catalunya, recuperant el sentit original i consensuat del terme “llengua curricular” referit al castellà. Val a dir, el d’una llengua plenament vehicular per a l’ensenyament de les assignatures que s’imparteixen als centres educatius. Les llengües són per apropar-nos, per conèixer-nos i cooperar. Mai no han de ser utilitzades per aixecar barreres i enverinar la convivència.
