L’atac militar posat en marxa pel govern rús contra Ucraïna el 24 de febrer és un fet major en la història política europea, i que pot desencadenar una crisi de dimensiones impossibles de preveure.
En efecte, des de la Segona Guerra Mundial, mai cap Estat havia travessat per la força les fronteres d’un altre Estat europeu. Més enllà de la vinculació a un o altre bloc, o a alguna organització supraestatal, el principi bàsic que ha garantit la pau a Europa ha estat el de la inviolabilitat de les fronteres, i la resolució pacífica dels eventuals conflictes que puguin sorgir. Consagrat i ratificat a la Conferència d’Helsinki del 1975, aquest principi ha permès que el continent europeu hagi pogut viure un llarg periode d’estabilitat en les relacions entre Estats. Certament, això no vol dir ni que tot sigui un llit de roses, ni ha evitat tràgics conflictes interns; però el seu respecte ha assegurat que no hagin sorgit enfrontaments a gran escala, i que Europa hagi viscut el periode de pau més llarg de la seva història.
Això és el que dona una major trascendència a la invasió d’Ucraïna. No es tracta només del dolor de les víctimes, l’èxode forçat de centenars de milers de persones o el possible esquarterament de l’estat ucraïnès: la decisió de Putin no s’ha de mesurar només per la seva violència o pel seu to delirant ( què pensar de la seva acusació als governants ucraïnesos de ser un grup de nazis drogaddictes?), sinó pel que té de trencament de les regles, d’intent d’instauració d’una nova lògica i de previsible cronificació d’un conflicte armat, que certament no durarà uns pocs dies. I aquestes característiques són el que explica la unanimitat i l’energia de la reacció internacional, des dels governs occidentals fins al món de l’esport, el festival d’Eurovision o – element essencial, i d’enorme contundència – les sancions financeres.
La reacció europea mereix una menció especial. És probable que Putin hagués calculat una divisió en les posicions europees, alimentada pels seus amics polítics, en una UE afeblida pel Brexit i atemorida per una eventual represàlia russa en els mercats gasístics.L’error ha estat espectacular: la UE s’ha vist reforçada i cohesionada, i s’ha decidit a entrar amb decisió fins i tot en el terreny militar. La UE no té un exèrcit, però ha acordat transferències económiques importants al govern ucraïnès, a la vegada que ha decidit sindicar els costos econòmics de les mesures de suport al seu govern. Les manifestacions espontànies de protesta, l’acollida dels refugiats a la potser difícil Polònia, o el suport a la presència militar espanyola al sòl rumanès són només una mostra de la mobilització ciutadana enèrgica i molt àmpliament compartida. I a la vegada, no ens volem estar de subratllar com les iniciatives europees han estat adoptades de forma conjunta, acordada, i no com una mera suma d ‘accions individuals dels diversos Estats membres.
Fins i tot han estat poques les veus que han intentat situar-se en l’equidistància, o en la condemna de tota acció de força, “vingui d’on vingui”. Cal subratllar aquí, per exemple, l’enèrgica presa de posició de la Confederació Sindical Internacional ( CSI – ITUC), condemnant nominalment la invasió russa i exigint – ne la immediata retirada.
FEDERALISTES D’ESQUERRES vol unir-se al corrent mundial de condemna de l’agressió, d’exigència de retirada dels invasors i de restitució de la plena sobirania a les institucions de govern ucraïneses. L’exigència de la pau no és només per aturar la barbàrie de la guerra, sinó per generar un marc en què els desacords i les disputes es puguin abordar i resoldre de forma pacífica i dialogada. I, en particular, cridem els nostres associats a participar en aquelles accions de protesta que comparteixin aquests valors i principis, i anunciem que estem en contacte amb entitats similars a la nostra, amb l’objectiu de poder promoure ulteriors iniciatives.
Federalistes d’Esquerres – UEF Catalunya
