En els dies anteriors a les festes nadalenques va esclatar una nova polèmica lligada a l’ús i a la presència de la llengua catalana a l’escola. La demanda presentada pels pares d’un alumne d’una escola a Canet de Mar, sol.licitant que la meitat de les classes que rep la criatura siguin en castellà, està pendent de resolució, i el tribunal corresponent ha resolt cautelarment que mentre la demanda no sigui resolta, la docència en aquella escola incorpori un 25 % de matèries en llengua castellana.
I aquí va ser l’incendi. El PP ha tret el llenguatge més gruixut, conduït pels seus guies intel.lectuals ( ?? ) i sempre temerós de la competència nacionalista que li pugui fer VOX mentre que la conselleria d’Ensenyament, conduïda per un conseller d’ERC, s’ha mostrat aralitzada entre les habituals bestieses dels anònims de twitter i la necessitat de partit de demostrar que no es fa cap concessió a l’espanyolisme.
No estaven discutint de llengua, ni d’aprenentatges, ni de necessitats formatives, ni del rendiment de les polítiques d’integració: uns i altres estaven utilitzant una qüestió delicada per generar polèmica, per distreure l’atenció de les respectives batalles partidistes i per omplir tertúlies a la ràdio i a la TV. Fins a tal punt que vàrem presenciar manifestacions dels pares de l’escola en qüestió reclamant silenci, exigint no ser instrumentalitzats i demanant que fossin l’escola i els tribunals els qui tinguessin l’última paraula.
Federalistes d’Esquerres ens hem associat, sempre, a les polítiques lingüístiques ( no només escolars) fixades per la legislació vigent, aprovades amb un ampli acord parlamentari i ratificades una i altra vegada pels tribunals. Considerem que els 40 anys d’experiència de la immersió lingüística estan a la base d’una experiència d’èxit, consistent en què a Catalunya no es pot parlar de dues comunitats lingüístiques, i que ( amb les limitacions pròpies d’una societat dividida en classes socials) l’origen cultural o la llengua d’ús familiar de les persones no són barreres discriminatòries en termes laborals i professionals.
No són convincents les veus que en els últims temps han lamentat un hipotètic retrocés en l’ús social del català entre nosaltres. No ha existit, o al menys ningú avui la pot recordar, una Arcàdia en què tots els residents es comuniquessin en català: la barreja de tradicions locals, d’usos socials i, sobre tot, el gran contingent de ciutadans castellano-parlants arribats al llarg del segle XX, ha fet que en moltes zones de Catalunya coexistissin el català i el castellà i, fins i tot, predominés el castellà. Els que tinguin una certa edat recorden perfectament la Catalunya on no existia TV3, no hi havia cap diari en català, les cerimònies religioses s’oficiaven en castellà ( o en llatí !) i l’ensenyament funcionava exclusivament “en la lengua del Imperio”. Afirmar que ara l’ús social del català ha retrocedit es d’una gran manca de realisme.
Ara bé, també és clar que tota solució institucional i normativa a una problemàtica que divideix internament una societat en dos grans col.lectius pot generar insatisfaccions a banda i banda, i que aquella solució requereix un continuat ajustament, una revisió regular per adaptar-se a les canviants condicions del context: aquesta feina de revisió continuada dels ajustaments entre els diversos drets que interactuen en torn de les polítiques lingüístiques li correspon a l’administració i, en últim extrem, als tribunals de justícia.
I és probablement aquesta feina de revisió i posta al dia la que no s’ha fet prou, o no s’ha fet amb prou profunditat, perdent de vista importants tendències de canvi, que requerien revisions més meditades i més exigents. Dues d’aquestes tendències semblen especialment significatives.
La primera és que les polítiques lingüístiques s’han concentrat sobre tot en l’àmbit escolar, fins a l’extrem de fer seguiments de quina llengua es parla als patis de les escoles durant els esbarjos. Quan s’han estès a d’altres àmbits socials i econòmics, les polítiques han oscil.lat entre el foment de les produccions audiovisuals i musicals en català ( amb el risc de fomentar, des d’estils clientelars, només determinats noms i marques) i una voluntat sancionadora (en l’àmbit del comerç, per exemple). Ha faltat una reflexió més àmplia, més consensuada, sobre quines pautes haurien de guiar unes polítiques acceptables en relació a regular l’ús social del català.
I el segon factor de canvi ha estat l’arribada a Catalunya, en els últims 25 anys, d’un gran contingent de persones immigrades. Fins als anys 90, la paraula “immigració” significava, a Catalunya, persones procedents de la resta d’Espanya: Andalusia, Galícia, Múrcia, etc. Ara, immigració vol dir la presència en els nostres carrers de persones de tots els continents, per molts dels quals el castellà pot ser una llengua tan llunyana com el català. Integrar i incorporar aquestes persones a la nostra societat és una tasca complexa i apassionant, però que exigeix repensar els mecanismes desplegats en el període precedent.
En suma, el conjunt de les polítiques lingüístiques vigents a Catalunya s’haurien d’examinar, a la llum del balanç de l’experiència viscuda, i de l’impacte dels nous elements constitutius de la realitat. Cal excloure les actituds provocadores, que defensen posicions extremes i que de manera sistemàtica deformen la realitat, amb un objectiu compartit: dividir la societat, construir murs. El que és necessari, el que la societat espera, és que a través d’un diàleg franc entre les diverses forces polítiques i socials, les polítiques lingüístiques vigents a Catalunya siguin avaluades i, en allò que calgui, siguin revisades i posades al dia.
A l’escala de les nostres capacitats, Federalistes d’Esquerres vol participar en un projecte com aquest. En els propers mesos, es constituirà un grup de treball, reunint tant membres de la nostra associació com persones externes, amb l’objectiu de donar lloc a una reflexió d’aquest tipus i contribuir a un debat social més ampli.
