Espai Opinió

Des de la sinceritat i la preocupació

El futur de la llengua catalana *  (7)

La llengua catalana mai no ha tingut fàcil el seu devenir. El fet de ser una llengua minoritària i que en l’Europa moderna i contemporània Catalunya no hagi esdevingut un estat són elements cabdals que condicionen el seu present i el seu futur. Malgrat aquesta situació, la voluntat de ser dels catalans i el compromís individual i col·lectiu dels habitants del nostre país amb la seva llengua també han estat una característica decisiva per al futur del català.

El segle passat va ser el segle de la normativització de la llengua i de la seva consolidació com a llengua moderna,  literària i científica, a més de com a llengua popular. També va ser el segle en què Catalunya va rebre una de les onades immigratòries més importants de la nostra història amb l’arribada de moltes persones procedents d’altres parts d’Espanya. Aquesta arribada massiva es va fer en bona part en un context d’una dictadura que va suposar una enorme dificultat de cara al futur de la nostra llengua, per la via de la prohibició i persecució del seu ús normal i social.

La lluita contra el franquisme i la consolidació de la democràcia, i amb ella, l’establiment d’importants consensos entre les diferents forces polítiques i socials, van comportar a Catalunya l’establiment, a més d’un sistema de llibertats, d’un gran acord lingüístic de cara a l’establiment d’un model escolar d’immersió lingüística que barrava el pas a l’aparició de dues xarxes d’escoles separades per la llengua i a un model escolar segregador per motius de la llengua. Aquest model, que afavoria l’ús del català com a llengua normal del dia a dia escolar, i que aconseguia el coneixement, en un nivell d’igualtat, de la llengua catalana i la castellana al final de l’ensenyament obligatori, només podia ser factible a partir d’un gran acord social i polític com el que hi va haver al nostre país en el moment de la consolidació de la democràcia. Aquest pacte lingüístic, com ha dit recentment l’Antoni Puigverd, “era una barreja de reparació, de mecanisme d’igualtat per a garantir un bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d’una espècie en perill”. D’aquesta manera a Catalunya s’assegurava que la llengua era un factor de cohesió social i no de separació, i a més el seu coneixement i ús social esdevenia un element d’ascens social. S’afrontava d’una manera clara i constructiva el desafiament que va suposar la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat, i ens posàvem en una bona situació per abordar el repte actual i futur de la globalització i de la difusió dels nous instruments de comunicació social, que afavoreixen el predomini de les llengües majoritàries a nivell mundial.

Els últims esdeveniments polítics del nostre país han posat en crisi aquest gran acord polític, social i lingüístic, fent que una part important de la societat catalana no solament no assumeixi aquests punts bàsics, sinó que a més, adoptin una actitud de bel·ligerància, o si més no, d’indiferència, envers ells. A més de la gravetat d’aquest fet, ja de per si prou important, no constato consciència d’aquesta situació ni de la seva importància de cara al futur de la nostra llengua, ni en bona part de la societat que ha recolzat i recolza activament el procés d’independència unilateral, ni en els dirigents socials i polítics d’aquest mateix procés. Només una política de consens i de manteniment d’uns acords bàsics que reforcin la confiança mútua, la superació de blocs enfrontats i la continuïtat del pacte lingüístic que permeti l’assumpció del model d’immersió lingüística per part de tota la societat catalana, posaran, crec, la llengua catalana en una bona situació de cara al futur. 

Igualada, 4 de juny de 2020

* Aquest article ha estat publicat a la revista digital L’Agulla, al número 106, pàg. 14, de gener de 2018

Aquest és un aspecte que em preocupa molt. I fa temps que penso que el procés independentista, i més precisament, la polarització social que n’ha derivat, pot generar actituds adverses envers la llengua catalana per sectors de la població immigrada o d’origen immigrant. També crec que dificulta la comunicació horitzontal entre les diferents administracions públiques que tenen alguna relació amb la llengua catalana (Generalitat de Catalunya, Generalitat Valenciana, el govern de les Illes Balears, la Diputació General d’Aragó, el Principat d’Andorra, la regió de Perpinyà i l’organisme governamental de Sardenya). Sempre m’ha sorprès la presa de posició d’Òmnium Cultural amb l’ independentisme i a sobre unilateral.  Crec que aquesta entitat hauria hagut de preservar la seva capacitat d’interlocució amb totes les administracions públiques que he esmentat per defensar la unitat de la llengua catalana. I hauria d’haver estat oberta a persones que no són independentistes i a independentistes no unilaterals. Una cosa són les opcions personals, l’altra són les entitats i institucions.

 

Sortida o solució?   (8)

De vegades hi ha afirmacions o conceptes que llegeixes en articles o llibres que et són especialment útils i que se’t queden gravats a la ment. Això em va passar amb la distinció que feia una persona que ha tingut importants responsabilitats socials i polítiques, i que segueixo assíduament, entre sortida i solució. Segons ell, en aquest moment no hi ha les condicions per trobar una solució al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i per això caldrà pensar en trobar-la a llarg termini. En tot cas, el que hi ha a sobre de la taula de l’actualitat és la responsabilitat de trobar, per part de tots els actors, una sortida a l’actual impasse o cul de sac en la que ens hem endinsat. Aquesta distinció, des que la vaig llegir, la vaig trobar molt útil. 

Perquè se m’entengui bé i per baixar al terreny de les coses concretes: des de la moció de censura que va apartar el Partit Popular del govern de l’Estat s’ha obert una petita escletxa per al diàleg que ha esquerdat, ni que sigui una miqueta, el bloqueig monolític en què estava situat el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. És evident que la oportunitat que aquesta escletxa deixa entreveure ha tingut, té i tindrà molts alts i baixos, moltes llums i moltes ombres, i tindrà constantment importants amenaces i obstacles que caldrà superar amb moltes dificultats, d’un cantó i de l’altre. Es tracta de donar una oportunitat a la via del diàleg, i alhora, de fer un aprenentatge de cara al mateix diàleg per part de totes les parts implicades. Crec sincerament que si aquesta escletxa, si aquesta llum, si aquesta petita esperança es situa en el context de la sortida i no de la solució, té alguna possibilitat d’èxit. Si en canvi totes les expectatives es dirigeixen, si es concentren en la cerca d’una solució, crec que serà un fracàs.  Perquè avui no hi ha les circumstàncies per trobar una solució, no es donen les condicions perquè puguem trobar una solució. I sumar un fracàs en les actuals circumstàncies vol dir aprofundir la situació de bloqueig i dificultar encara més la cerca de la sortida d’una situació ja prou complexa de per si. En aquest moment cal, al meu entendre,  una política que aparqui de moment la cerca (impossible) d’una solució, que assenyali uns objectius a llarg termini en el terreny de la sortida del bloqueig actual,  que abandoni una visió i una actuació de part, i que contempli i tingui en compte tots els sectors i actors d’una realitat molt diversa com la catalana i l’espanyola, molt complexa i amb molts greuges acumulats, i que ens porti a superar l’actual polarització política i social. Cal destensar, cal refer molts vincles de confiança, cal fer molta pedagogia, i cal explicar clarament els riscos que comporta per a Catalunya el manteniment de l’actual situació de bloqueig i de polarització. Per a això calen nous lideratges, clars, transparents. Una part molt important de la ciutadania, potser després d’un cert desconcert, estic segur que ho agrairà. És el que està esperant. La situació de la pandèmia del COVID-19 encara fa més urgent aquesta necessitat.

Deixant de banda els posicionaments passats, avui Esquerra Republicana de Catalunya  ha adoptat una posició més pragmàtica, jo diria més d’acord amb la realitat. Aquesta presa de posició, donada la composició plural de l’independentisme, i veient el paper que juguen tant Junts per Catalunya com la CUP de no donar cap crèdit a les possibilitats de diàleg, tindrà moltes dificultats per obrir un forat significatiu en el món sobiranista. Sigui per manca de convicció i de fermesa, sigui per la potència dels actors que tiben la corda en contra d’una distensió de l’ambient polític i social, i que en realitat són acceleradors de la dinàmica de polarització, hi ha la possibilitat que aquesta voluntat de diàleg quedi en res. Com he dit, en aquesta via cap a la distensió que permeti trobar una sortida hi han de participar tots els sectors que composen la societat catalana, sense exclusions. Una pregunta molt gràfica i molt visual: algú del món independentista s’ha fet càrrec de com es devien sentir les persones i les forces socials i polítiques no independentistes quan el president Torra, després de la primera trobada amb el president Sánchez, va dir que es reuniria  amb els grups parlamentaris i les entitats independentistes per explicar-los la reunió i no amb la totalitat dels grups parlamentaris?

Igualada, 4 de juny de 2020