Celebrat el 90 aniversari de Jordi Pujol, en el seu web, llegeixo fascinat, milers de felicitacions entusiastes que reconeixent la seva labor, obvien el que només comptats casos, defineixen com «els seus errors», que, no obstant això ho justifiquen, amb relació a l’avi Florenci, «un lapsus el pot tenir qualsevol», l’atribueixen a la «ràbia» d’uns supòsits enemics, o desviant la culpa a tercers (els seus fills). Observacions que, encara que escasses, són aquí, no obstant això, sempre acompanyades com en les majoritàries felicitacions estrictes, d’un fervor, quasi religiós, cap al personatge, en una impactant exaltació de reverència, com si es tractés d’un déu.
Amb un partit buit, en concurs de creditors, fundat per un Pujol supercontrolador sabent tots, que sense la seva aprovació i connivència, ningú hauria mogut mai ni un sol dit; com és possible que aquells, no implicats, que el feliciten, «no vulguin» saber res de les seves ingents corrupcions provades per la justícia?; Banca Catalana, Casinos, Adigsa, Treball, Pretòria, Palau, Fundació Cat-Dem i un llarg etc…
O aquests adeptes només llegeixen el Punt i veuen TV3, o es tracta d’una negació «de llibre» (Mecanismes de defensa Ana Freud). Amb la lectura constato que, van ser dues, les estratègies diabòliques que Pujol aplica en el seu govern, confirmant a un personatge d’excepció, alhora, Angel i Dimoni. No descobreixo res nou per a qui té ulls i oïdes obertes, però les + de 3000 felicitacions, m’aporten la prova irrefutable de la 1a estratègia.
1ª estrategia, Pujol durant 23 anys, dedica; +/- 4-5 dies de cada mes (1500 dies, 48 mesos, 4 anys, o 18% del seu mandat) a visitar Catalunya, tant la litoral com la de l’interior. Aquest temps li donen marge per a passar més d’una vegada pels mateixos llocs que coneix millor que la seva casa.
No és una visita «de pas», darrere hi ha una estratègia, dissenyada, organitzada i activada per un potent equip de màrqueting, que prepara minuciosament cada visita. Allí ell, sap el que ha de fer; parar-se, saludar, fotografiar-se, signar, passejar, xerrar, debatre, somriure, fer broma, menjar, parlar, premiar, als ciutadans més significats, paral·lelament a interaccionar amb tot el poble amb una sola idea en boca; Catalunya. Ho fa a gust, activant les seves virtuts d’home pla, directe, pròxim, carismàtic, seductor i d’una memòria esbalaïdora, deixant al seu pas una petjada indeleble, d’identificació amb el personatge, de to, insisteixo, quasi religiós. Que visiti la teva ciutat la 1a autoritat de la retornada Generalitat, és un esdeveniment únic que s’escenifica en església, escola, consistori, avinguda central, casal, auditori, poliesportiu… Allí ell, conrea el seu halo, escolta, s’interessa, pregunta i també «toca».
Pujol que podria ser el botiguer de la cantonada, té un tic gestual (s’havien adonat?); després d’una afirmació o consell, toca a l’interlocutor, induint-li «familiarment» a seguir la seva recomanació. Ser tocat per «el President» que, a més, se sap el teu nom, era quedar abduït per ell, per sempre. Pujol en el discurs manejava una gestualitat espontània molt pròpia i característica, que oscil·la entre una plàstica d’home senzill, humil «petit», i una altra, enèrgica, autoritària, amb la fermesa «d’un gegant». Els seus discursos apassionats, contundents, ressaltant les virtuts catalanes i exigint el seu reconeixement «exterior» deixaven a tots prostrats i en èxtasis. L’altra estratègia, ja coneguda, la fosca, que ha fet caure el seu castell de naips (evidenciant + ombres que llums) d’acords tèrbols, pactes ocults, mossegades, corrupteles, bloquejos, ús i abús d’empreses i institucions per a finançar a persones, partit i mitjans, en barates «egípcies» (Ferrovial) destrueixen la seva ingent labor, deixant no obstant això indemne el fervor de la Catalunya rural.
La seva tercera i última estratègia, també diabòlica, és la dinàstica o entronització del seu hereu, Oriol. El projecte, molt lleig en si mateix, fallida (cas Itv). En aquest moment, el Pujol de la ira, comet un nou i imperdonable error per a la seva pròpia història i la de Catalunya, error que ningú fins i tot ha assenyalat; confiar en la deriva que el nàufrag Arthur, inicia amb «un prusés«, enganyós, cruel i desballestat, que enfonsa el futur d’una Catalunya en altre temps feliç, que avui, greument tocada, torna a la casella de sortida.
Barcelona. Juny 2020
Ricard Cayuela Dalmau
Director Staff & Nexe
Coordinador Grup Psicologia econòmica ESPOT COPC
Membre de Federalistes d’Esquerres
Vicedegà del Col·legi de Psicologia de Catalunya 2010-2018.
Article original en castellà: https://federalistesdesquerres.org/es/2020/06/ricard-cayuela-dalmau-90-anos-de-jordi-pujol-o-catalula-a-la-casilla-de-salida/