Barcelona, 1 d’abril 2020

Benvolgut Francesc:

Fa una estona, ja de retir a la meva casa, he pogut posar-me al dia amb els articles que has anat publicant des que vas reobrir la teva “aula” de “Progrés real”. Perquè ara més que mai, així és com veig el teu blog. Com l’oportunitat de prendre anotacions d’un enfocament econòmic, i també social i polític, de la realitat actual i de la boira espessa que ens ha caigut sobre el progrés.

Expliques moltes coses que, segurament, uns quants dels teus lectors desconeixem, perquè en aquest temps de torbació tu ja t’has posat a analitzar per on pot anar el futur. Especialment interessant em resulta quan dius que si tants països (o tots) han comès equivocacions amb aquesta pandèmia, és que estem davant un problema estructural. Però hi ha més coses que ens conviden a reflexionar. Si estigués físicament a la teva aula, de tant en tant aixecaria la mà perquè ampliessis, o m’aclarissis, algun aspecte, perquè sóc de Lletres.
I en el teu més recent article, la sorpresa: una carta dirigida a mi. De les conjectures macroeconòmiques a un text molt personal, amb altres amistats que has anat fent de fons. No sé què dir. T’agraeixo la sensibilitat davant la meva situació familiar, que si te la vaig explicar va ser per a justificar no haver-te dit res dels teus articles, com solia fer, des de fa un munt de dies. Agraeixo la teva proximitat davant una circumstància personal que, fins i tot sent complicada, no és de les més difícils que avui s’estan vivint, com tots sabem.

Aquesta malaltia global, i tan inesperada!, és també una forta sacsejada de consciència, que donarà els seus fruits en major o menor mesura en el futur, però que ja mateix fa que ens ocorrin coses inesperades també. Aquesta carta teva és un exemple entre punts.

Et deixo per a acabar quatre versos de Gabriel Celaya (el mateix poeta que va escriure: “Al carrer que ja és hora/ de passejar-nos a cos,/ i mostrar que, perquè vivim,/ anunciem una cosa nova”), però amb un matís diferent:

Al carrer, ningú
val el que val,
però tot sol,
tots som algú.

Molts records i moltes gràcies.
Seguim.
Una abraçada

Ricardo Fernández Aguilà