Espai Opinió

Com pot una societat secular, exposada als rigors d’un mercat global,

basat en la individualització institucionalitzada en el context d’una explosió

global de les comunicacions, encoratjar al mateix temps un sentiment de pertinença,

confiança i cohesió?”

Ulrich Beck,

La societat del risc global, 1999

L’impressionnant  Boléro  confinat de l’orchestre national de France

https://www.youtube.com/watch?v=cp2h55dl_zi&feature=youtu.be

 

Aquests dies abunden iniciatives (com la que aquí ressenyem a tall d’exemple: orquestra nacional de França) en la qual músics (o dansaires, actors, mims, etc.), utilitzen les possibilitats de les tecnologies de la comunicació per a recompondre l’espai social que els era propi: l’actuació col·lectiva del concert, de l’espectacle.

Tan acostumats estàvem a aquest ritual (tocar junts, interpretar, col·laborar) que la pandèmia ens ha mostrat el que és substancial: l’absoluta necessitat de la nostra sociabilitat.

Però la nostra societat fa temps que alimentava un “individualisme institucionalitzat com a concepte estructural relacionat amb l’estat del benestar” (Beck dixit), així com tremendament ancorat en la narrativa del neoliberalisme: “cadascun a la casa seva i Déu en la de tots”, només que ja som ateus. I aquest Déu era l’economia de mercat que s’autoregulava en presència (absència) d’un estat que havia de ser com menys estat millor.

L’orquestra era una suma d’individualitats, amb les seves competitivitats (a què li llevo el lloc al primer violí!), i amb la garantia contractual que acabat l’assaig o el concert, jo tornava a la meva casa amb totes les seguretats i drets. Deures? Compartir el projecte comú? Lleialtat cap a la institució? La justa, la mínima per a no perdre el meu lloc de treball…i que el director de l’orquestra o el gerent de la institució s’ho treballin.

Cal revisar la petita i incòmoda pel·lícula “Prova d’orchestra” (Federico Fellini, 1979) on els músics posen en dubte, des de la seva individualitat insolidària, l’autoritat del director, fins que una enorme bola (la clàssica utilitzada per a demolir edificis) impacta en una de les parets de la sala d’assajos i introdueix el pànic i la incertesa (una imatge tremendament metafòrica). I aquí apareixen totes les febleses, totes les flaqueses del grup social, incapaços llavors de gestionar la crisi, la crisi global, sobretot després d’haver deslegitimat els lideratges.

Aquestes mostres de fervor col·lectiu (els vídeos del confinament) haurien de ser un esperó per a revisar la nostra posició com a individus i el nostre compromís amb el social. “Ja ho deia Pèricles: no ens podem salvar a títol individual” (ens recordava, a La Vanguardia, Irene Vallejo) i fa ràbia que hagin passat tants segles des d’aquest advertiment. Serem capaços d’aprendre ja?

Primera observació per part meva: fa falta erradicar aquest tumor (perdonar la metàfora clínica) d’aquesta “individuació” que fa que tot s’albiri en clau egoista i de satisfacció de les nostres pulsions, alimentats de manera brutal per la publicitat. Tot anunci comercial està guiat per a incitar el “jo” i el “ja”, satisfacció individual i immediata (Marx diria avui que “la publicitat és l’opi del poble”). Aquest tumor, si no l’arranem, serà el que redirigirà la nostra volta a la normalitat: després d’abraçar-nos i retrobar-nos col·lectivament, tornarem a la “individuació” i a l’oblit de les nostres pors pandèmiques (sobretot perquè la tecnologia, passada la plaga, ens tornarà a donar seguretat… a qui se la pugui pagar).

Segona observació: ¿com en un món globalitzat, basat paradoxalment en la individualització, podríem encoratjar el “sentiment de pertinença, confiança i cohesió”?

Penso que acceptant la nostra fragilitat, adoptant la virtut de la humilitat, sabent que només treballant units i construint estructures polítiques fortes, ben gestionades i valorades, i clarament federades. I per a això no queda més remei que implicar-nos tots, cadascú en el seu nivell i les seves possibilitats, i fer cas de Plató: “Una de les sancions per negar-se a participar en la política és que acabis sent governat pels teus inferiors.”

 

Jesús-Àngel Prieto,

historiador d’art, cineasta

12 d’abril, 2020, La Floresta.