Espai Opinió

Tenint en compte que aquest espai pretén ser de debat, faig un reflexió inspirada en l’escrit d’Agustí Martí Estrada del 4/4/20. La faig seguint el fil del mot feixista que el nacionalisme català (ultra?) atribueix a l’Estat Espanyol i que durant els últims anys he sentit emprar abastament.

La tardor passada el professor de filsofia americà Jason Stanley va venir a Barcelona a presentar el seu llibre: Com funciona el feixisme, i vaig anar a una de les seves conferències. Al col·loqui vaig qüestionar que s’apliqués el terme feixisme a fenòmens polítics actuals que tenen diferències importants amb el feixisme original de Mussolini i Hitler sobretot. En Jason va respondre d’una manera que em va semblar convincent. Ell ha definit 10 criteris que comparteixen el feixisme “clàssic” i els feixismes actuals. En el feixisme de fa un segle hi va haver trets que, afortunadament, ara no hi són. O potser, encara no hi són i per tant convé reconèixer el fenomen tenint en compte la seva perillositat. Val a dir que en aquest col·loqui alguns assistents van voler justificar el feixisme d l’Estat Espanyol.

Doncs bé, llegint l’escrit d’en Martí trobo algunes coincidències amb els criteris de Stanley. La més obvia és al subtítol del llibre en anglès: “La política de nosaltres i ells” comparable a “Som diferents”. Quan als criteris del llibre, aquells als quals trobo coincidències són: 1 La mitificació del passat, 2 Propaganda i 6 Victimisme. Estem davant d’un feixisme emergent, o és la moda actual dels assessors del marketing polític?

En el combatiu discurs polític actual m’ha semblat veure que es tendeix a acusar a l’adversari dels defectes propis. Això em serveix de pista. Quan l’argumentació és degrada fins a aquests tipus d’insults, hi veig un indici per a millor comprendre el tarannà del qui malparla d’aquesta manera. L’avia del Jason va ser prou llesta per fugir a temps del regim de Hitler. Tanmateix, molts dels pobres jueus europeus no van tenir tanta sort ni tenien un manual. Nosaltres si que en tenim, de manuals o d’experiència, i millor que evitem repetir la història.

Penso que tenim una pandèmia feixista que s’estén pel món des fa uns quans anys en forma de nacionalismes, més o menys ultres, i que ara ha quedat amagada per la virulència del coronavirus i la por a la crisi econòmica que vindrà desprès. Tenim exemples grans i relativament propers com Trump, Bolsonaro, Brexit, i també n’hi ha de més petits i de més llunyans. Alguns a Asia són bastant violents. Els 10 criteris de Stanley podrien servir de mesura de la intensitat a cada pais i de si està augmentant, tot i que no siguin més que una aproximació benintencionada. Tant de bo que la crisi del coronavirus resultés en una injecció de seny que ens ajudés a superar la pandèmia feixista, almenys el brot local. Cas contrari, haurem de superar una pandèmia rera l’altre.

FRANCESC ROMERO GUILLÉN  –  ENGINYER JUBILAT