Espai Opinió

És habitual que a final o a principi d’any fem balanç del fet i propòsits per a l’any que comença. No obstant això, el confinament imposat pel coronavirus ha provocat que, qui més o qui menys, en un moment o un altre faci balanç del seu temps, del viscut, del desitjat, del perdut, del que no pot fer i volgués fer-ho. És freqüent la queixa: “és que no he tingut temps” Sèneca deia als que es lamentaven de no haver tingut temps que: “No és que tinguem poc temps; és que perdem molt”. Efectivament, el temps passa inexorablement i l’emprem per a fer o per a no fer, però sempre és aquí disponible per a ser emprat. Per tant, que més ben objectiu que emprar bé el temps! Cal aprendre a viure al llarg de tota la nostra vida.
És precisament davant aquesta situació (la del *coronavirus), impensable fa solament uns mesos, rocambolesca i desconcertant, en la qual ningú sap quines conseqüències tindrà, o millor dit som molts els que pensem que tindrà conseqüències per a tot el Planeta.
Per cert, recordeu la cançó?: “No s’estila, ja sé que no s’estila, que em posi per a sopar gessamins en el trau.” (“Amarraditos“. Cançó popularitzada per María Dolores Pradera). Precisament ara, agenollats pel coronavirus podríem preguntar-nos Què és el que no s’estila? El gessamí en el trau? O arreglar-se per a anar a sopar amb la família o els amics? Possiblement ara ens adonem que el que ja no s’estila és esforçar-se per fer la vida més amable als altres. Ara, el *coronavirus ens ha mostrat de manera punyent, que l’afecte, l’agraïment, el respecte, facilitar la vida i ajudar als altres, els detalls, etc. havien quedat en el bagul dels records.
Quan per fi, el coronavirus ens retorni a la llibertat i puguem aproximar-nos a la calor humana, a la salutació, a la xerrada trivial però profundament
humana, rememorem que hi ha coses que haurien d'”estilar-se” sempre: l’amistat, cuidar a l’altre, l’hospitalitat.
Sí, l’hospitalitat que podem definir en com ens comportem amb el/la/el veí o estranger, conegut o desconegut, distant o pròxim. El coronavirus ens ha exigit parar la maquinària o posar-la al ralentí, però la nostra reacció ha estat generar torrents d’activitats, la majoria no econòmiques, amb la finalitat d’omplir el temps i l’espai que sorgeix després de la ruptura de l’habitual ritme.
Sembla com si necessitéssim restaurar i mantenir l'”insostenible” ritme anterior. Vivíem en una talaia aparentment invulnerable, però el coronavirus ens ha descobert la nostra pròpia fragilitat, però també que podem contenir-nos en la nostra desmesura de viure.
Gràcies coronavirus!