El dissabte 29 de febrer i organitzat pel Col·lectiu Juan de Mairena, es va celebrar al Centre Cultural Teresa Pàmies de Barcelona un acte d’homenatge a l’historiador Gabriel Jackson, que va residir a Barcelona durant dues llargues dècades i va morir el passat mes de novembre. Van participar o van enviar comunicacions per l’homenatge José Álvarez Junco, Julián Casanova, Juan Pablo Fusi, Gonzalo Pontón, Àngel Viñas, Enric Ucelay da Cal, Sebastian Faber, Joan Botella, Carmen Negrín i Katharine Jackson per citar una mostra d’una llista de desenes d’amistats. En el curs de l’acte es va distribuir el text d’una conferència que Gabriel Jackson va fer al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona fa 25 anys amb motiu de la celebració de la Diada d’aquell any, titulada Sobre cultura lingüística i nacionalisme. Pel seu interès ens ha semblat oportú reproduir-la.
Sobre cultura lingüística i nacionalisme
Gabriel Jackson
Senyores i senyors: per començar voldria dir que em sento molt complagut i honrat per haver estat convidat a parlar-los en ocasió de la «Diada», l’afirmació anual de la consciència i els valors nacionals per part del poble de Catalunya. Ara fa dotze anys que visc entre vostès, d’ençà de 1983, quan em vaig jubilar a la Universitat de California. Durant aquests anys he treballat més en temes europeus que no pas en temes específics espanyols o catalans, però un dels molts motius per venir a viure a Barcelona va ser el meu interès per les qüestions referides al bilingüisme, i més generalment per les complexes relacions entre diferents comunitats nacionals i lingüistiques. De manera que estic molt content de tenir l’oportunitat de comentar amb vostès les mùltiples relacions entre cultura lingüística i consciència nacional, d’una banda, i, de l’altra les institucions i les formes de poder. Parlaré sobretot de Catalunya, però faré nombroses comparances amb altres societats europees i americanes.
Primerament, voldria esmentar alguns dels avantatges i dels desavantatges del destí politic i lingüístic de Catalunya. Si ara estiguéssim celebrant la Diada de Sant Jordi començaria pels avantatges, però com que estem commemorant una derrota (la perdua de l’autonomia política i la supressió, l’11 de setembre de 1714, de l’ús oficial de la llengua catalana) començaré pels desavantatges.
Des de 1714 fins a la constitució de la Mancomunitat, el 1914, la major part de la vida econòmica i tota la vida política, jurídica i administrativa de Catalunya es va produir en castellà. La centralització borbònica no va impedir el desenvolupament econòmic de Catalunya, però la situació política i institucional feia que l’ús del català, que havien emprat durant segles els funcionaris reials i els governs municipals de Catalunya, València, les Illes Balears i el Rosselló, quedés reduït a l’àmbit familiar, la correspondéncia privada i els oficis religiosos. A la segona meitat del segle XIX el català va esdevenir altra vegada una llengua literària, però fou amb la Mancomunitat que va reiniciar-se’n veritablement el reconeixement i l’ús oficial. En menys de deu anys, el 1923, la dictadura del general Primo de Rivera va intentar, amb un èxit parcial, la supressió de l’ús del català.
Vuit anys després, la proclamació de la República va iniciar un període favorable. Del 1931 al 1939, el període que va de la República a la Guerra Civil, Catalunya va gaudir d’una autonomia política i lingüística per primera vegada d’ençà del desastre de 1714. El 1939 les institucions autonòmiques i la llengua catalana van tornar a ser suprimides per la dictadura del general Franco. D’altra banda, cap al 1960 va ser altra vegada possible publicar assajos literaris i artistics en català, i també educar els infants, més o menys clandestinament, en català.
La barreja arbitrària de censura i de llibertat parcial que va tenir lloc durant els darrers anys del règim franquista va ser una de les circunstàncies que va fer possible un dels assoliments intel·lectual més importants de Catalunya: l’Enciclopèdia Catalana, amb contribucions originals dels millors escriptors i acadèmics catalans, molts dels quals, i per raó de la situació política, tenien prohibida la publicació de llibres sota els seus propis noms. L’Enciclopèdia Catalana va esdevenir un treball de referència que vaig fer servir amb veritable plaer i que vaig recomanar en gran manera a tots els meus estudiants durant els meus anys a la Universitat de Califòrnia. Aquesta enciclopèdia va ser precursora de la intensa vida intel·lectual de Catalunya que va seguir el restabliment de la Generalitat el 1977, i a l’establiment de la constitució democràtica de 1978.
Tot i així, i generalment parlant, la història d’aquests dos segles i mig ha estat una història d’absoluta dominació castellana esquitxida de breus períodes d’autonomia. D’ençà de 1977 hi ha, crec, tots els indicis per pensar que el temps de represió ha estat succeït per un temps de llibertat present i futura, dins del marc d’una monarquia espanyola democràtica i d’una Comunitat Europea democràtica. És un fet, però, que els sentiments íntims de la gent i les seves reaccions intuïtives canvien més lentament que no pas les lleis, de manera que, com a historiador, accepto el fet que haurà de passar temps (amb una mica de sort no més de mig segle) abans que els catalans i els castellans puguin superar els recels mutus associats amb la trista història a què m’he referit. És també un fet que, políticament parlant, ni les Illes Balears ni Valéncia volen unir-se a Catalunya, i aquesta és una de les moltes raons per les quals distingiré sempre entre una cultura lingüística florent i una àrea políticament desunida on es dona la circunstància que es parla la mateixa llengua.
Vegem ara els avantatges relatius a la situació catalana, que crec que són molts, i que crec que justifiquen una visió optimista del futur. Primer de tot, l’evident poder de supervivència de la llengua. Malgrat dos segles i mig de repressió oficial, malgrat un índex de natalitat comparativament baix i una dependència constant en la inmigració provinent de regions no-catalanoparlants, diversos milions de persones han fet servir d’una manera continuada la llengua catalana. Contràriament al gaèlic o al bretó, el català no ha desaparegut sota la pressió de les llengües dominants veïnes, en aquells casos l’anglès i el francès, respectivament. Al català tampoc no li ha calgut, com és el cas del basc o de l’hebreu, de fer-se amb un vocabulari totalment nou de termes quotidians del segle xx perquè no
s’ha limitat a ser una llengua emprada estrictament en l’ambit religiós.
Un segon gran avantatge és el grau de semblança entre el català i el castellà. Parlo, és clar, com a defensor de les solucions bilingües, més que no pas de les monolingües. Les persones que pensen que Catalunya hauria de ser monolingüe, ja sia en català o en castellà, no trovaràn cap interès en el que he de dir. Quan em dirigeixo als ciutadans d’un lloc tan fortament bilingüe com Barcelona, suposo que qui m’escolta està interessat en els drets i els valors d’una població mixta, i a adoptar solucions democràtiques i consensuades per a les relacions culturals delicades.
Voldria retornar al gran avantatge pràctic que confereix l’estreta relació entre el català i el castellà. Si es fa un repàs a la situació de diversos estats bilingües existentes com el cas de Bèlgica, dividida territorialment entre el sector francès i el sector flamenc; Suïssa, on el francès i l’alemany són, aclaparadorament, les llengües principals; Finlàndia, on el finès i el suec no tenen cap interrelació lingüística; el Canadà, amb l’anglès i el francès; i el País Basc, les llengües del qual, el castellà i el basc, no tenen cap relació lingüística, es fa evident que les diferències estructurals i de vocabulari entre aquestes parelles de llengües fan que les temptatives de bilingüisme resultin considerablement més difícils d’assolir que no pas el bilingüisme entre el català i el castellà.
Un tercer gran avantatge que, segons el meu parer, explica en bona part la supervivència del català tot i la repressió política soferta és el fet que el català sigui la llengua majoritària de les clases econòmiques i intel·lectuals dominants a Catalunya. Mentre el gaèlic i el bretó van esdevenir pràcticament llengües rurals, el català no va perdre mai del tot la seva tradició urbana, burgesa i intel·lectual; de fet, durant els primers anys d’aquest segle, va ser relativament senzill normalitzar-ne la gramàtica
i l’ortografia i emprar-lo en tots els àmbits de la vida contemporània.
Les conseqüències de la llarga supressió es palesen en el fet que el vocabulari del català no és tan ric com el d’altres llengües romàniques que s’han fet servir més extensament i constant, com és el cas del francès, de l’espanyol i de l’italià. Tot i aixi, cenyint-nos en el present i en el futur, els factors més importants són, primer, que Catalunya té unes classes econòmica, professional i intel·lectual actives que fan servir constantment la llengua i, segon, que les possibilitats d’ascens social són les que motiven els immigrants, tant per raons pràctiques com socials, a aprendre el català.
Finalment, entre els avantatges esmentaria el caràcter potencialment integrador de la cultura catalana. Crec que, en aquest cas, unes quantes comparacions podran il·lustrar la situació catalana. A Bèlgica, per exemple, els records amargs de les dues guerres mundials i l’actitud esnob de la població de parla francesa vers la llengua flamenca han fet que el bilingüisme sigui estrictament territorial, amb una frontera lingüística negociada que separa el territori francòfon del flamenc, i que només Brussel·les, la capital, sigui un territori veritablement bilingüe.
Al Canadà, el tradicional aïllament psicòlogic dels anglosaxons i l’actitud susceptible i defensiva agressiva de la població francòfona han contribuït també a crear fronteres geogràfiques per a les dues llengües, encara que la situació no hagi produït la divisió emocional i geogràfica de Bèlgica. També al Canadà les reivindicacions creixents de les tribus índies perqué se’ls reconegui el patrimoni lingüístic i cultural tendeixen a reprimir les passions exclusivistes dels parlants anglòfons i francòfons.
A tot això cal afegir-hi el fet que al món hi ha massa cultures maleïdes –segons la meva opinió, i fent servir deliberadament aquest terme fort– per elements pseudobiològics. Per exemple, a Alemanya el concepte de ciutadania s’ha basat sempre en una relació biològica. Així, i deixant totalment de banda el racisme fanàtic dels nazis, a la majoria d’alemanys d’abans de Hitler els semblava natural que els immigrants polonesos i txecs no rebessin la nacionalitat alemanya, i que els jueus fossin considerats «diferents» malgrat el temps que fes que visquessin a Alemanya, i sense tenir en compte el grau d’integració cultural que haguessin assolit. En el període posthitlerià, Alemanya s’ha anat reconciliant lentament amb els eslaus i amb els jueus que hi han restat. Tot i així, per la majoria d’alemanys encara és més natural concedir la nacionalitat a persones d’origen alemany que retornen al país després de segles de residència a Rússia o a Romania, que no pas concedir-la als immigrants turcs que fa trenta o quaranta anys que viuen i treballen a Alemanya.
De fet, no hi ha nacionalisme que estigui totalment exempt de sentiments racistes, encara que hi ha grans diferències quant al grau. La meva impressió, després de viure durant dotze anys a Catalunya, és que el racisme aquí és un sentiment que pertany a una minoria molt limitada. La majoria de persones que conec confirmen veritablement la definició, repetida en moltes ocasions pel president Pujol, que tota persona que viu i treballa a Catalunya ha de ser considerada catalana.
Com succeeix amb la majoria de fenòmens culturals, hi ha considerables raons històriques que expliquen l’actitud no racista dels catalans. Geogràficament, Catalunya sempre ha estat una terra de trànsit i d’immigració: comerciants i mariners fenicis, grecs, siris i jueus; exèrcits romans i cartaginesos, i posteriorment, mariners, comerciants i pirates italians i nord-africans. Més endavant i des de principis de l’Edat Mitjana fins al segle XIX, hi van arribar immigrants francesos i aragonesos i durant el segle XX immigrants provinents majoritàriament del sud d’Espanya. Seria dificil per a una població com aquesta ser racista sense haver de rebutjar-se a si mateixa i els seus avantpassats.
A més, el comerç fa que la gent entri en contacte amb altra gent diferent, i l’èxit del comérç depèn de l’establiment de relacions civilitzades amb aquells que tenen costums i lleis diferents, un color de pell diferent, una religió diferent, etc. Si a més la població local és poc nombrosa, els seus dirigents prendran decisions a fi d’establir acords mútuament profitosos (el famós «pactisme» dels catalans medievals) en lloc de conquerir o de rebutjar segons criteris basats en exigències exclusivistes. En tot cas, sigui quina sigui la barreja d’elements que ha servit per formar una actitud tolerant i integradora, sens dubte que un dels aspectes lloables de la cultura catalana és, segons el meu parer, la voluntat d’integrar els immigrants tant lingüísticament com culturalment.
Voldria ara comentar alguns dels mecanismes d’integració. El més important és sens dubte, l’oportunitat econòmica. Si un immigrant procedent de regions on hi ha un atur elevat i una baixa qualitat de vida troba feina en el sector industrial o agricultor de Catalunya, hi troba millors habitatges i serveis públics que els que havia conegut fins aleshores, hi troba parcs on poden jugar els seus fills i escoles on poden estudiar, no cal dir que llavors té raons poderoses per integrar-se, tant ell com la seva família, a Catalunya. El procés ara ja fa més d’un segle que funciona, i només cal que ens fixem en els cognoms i escoltem la llengua de les converses per comprovar l’evidència de la integració econòmica i social.
Tot i així, la integració va ser lenta i parcial, sobretot durant les dues dictadures d’aquest segle, i el mètode addicional d’integració més important actualment –i el que considero personalment l’esforç més important de la història moderna catalana– és el programa de normalització lingüística. La llei de normalització de 1983 ofereix una immersió total dels infants castellanoparlants durant els primers quatre anys d’ense-nyament i després es passa a un pla curricular que inclou assignatures impartides en totes dues llengües. L’objectiu de la immersió total és aconseguir que els nens comencin el català quan són petits, quan l’oïda i la llengua estan més receptius per a l’adquisició d’un idioma nou, i posteriorment poder educar-los en els dos idiomes, de manera que quan són adolescents puguin tenir un coneixement correcte tant del català com del castellà. La llei també deia que es proporcionaria un ensenyament predominantment castellà a les famìlies que ho sol·licitessin. La relativa poca freqüencia d’aquestes sol·licituts evidencia l’acceptació majoritaria del programa.
Aquesta llei sempre m’ha fet l’efecte de ser un programa d’estadistes que, si es portés fidelment a terme durant un periode d’unes tres dècades, hauria de produir una població genuïnament bilingüe sense les arrelades hostilitats que, per desgràcia, caracteritzen les situacions de Bèlgica i del Canadà. El problema és que la Generalitat, o els contribuents (ja que, en una societat democràtica, no em sembla correcte culpar «els politics»), no ha facilitat els recursos per fer que un programa com aquest sigui veritablement viable. Un ensenyament en dues llengües resulta inevitablement més car que no pas un altre que nomès es fa en una llengua. Tant si la qüestió és que els professors siguin completament bilingües, com que hi hagi més professors disponibles per aconseguir un ensenyament més o menys igual en les dues llengües, les autoritats han d’estar disposades, fent servir una expressió col·loquial, a «menys paraules i més fets». Fins ara aquest no ha estat el cas, i encara que s’en puguin donar moltes excuses pressupostàries, crec que el programa de normalització no es pot dur a terme amb èxit si no es forma, es contrata i es paga el salari als professors necessaris.
Hi ha un altre problema relacionat amb la normalització, un problema que palesa allò que qualsevol persona intel·ligent ja sap: que l’èxit d’un programa legislatiu depèn de l’esperit de la gent que el duu a terme. Si molts professors són nacionalistes catalans que en realitat el que volen és imposar el català com a única llengua, o bé són mestres «espanyolistes» a qui molesta la idea d’una comunitat bilingüe, els sentiments d’ambdues postures sabotejarà la intenció real de la normalització i els seus prejudicis seràn de seguida identificats, i els infants, que són sempre sensibles a l’ambient creat pels adults, els aplaudiran o rebutjaran.
Per tot això i pel que fa al programa de normalització, diria que tè el potencial per crear una societat bilingüe culta i civilitzada, però que l’assoliment d’aquest potencial requereix tant de recursos materials com d’actituts psicològiques que, fins ara, han resultat insuficients. També hi afegiria que en una democràcia el poble té el que es mereix. Sota una dictadura, el poble es veu forçadament privat de prendre decisions, però en condicions de llibertat política i de govern representatiu no hi ha cap justificació per a les lamentacions masoquistes que es pregunten per què les nostres institucions no funcionen tan bé com vuldríen. Depèn realment de nosaltres, com a votants i com a pares, que la normalització esdevingui una empresa conjunta de respecte mutu o una competició per aconseguir la dominació.
En relació amb les dues grans qüestions de què he tractat fins ara, el potencial assimilador de la cultura catalana i el programa de normalització lingüística, m’agradaria comentar de manera general alguns dels diversos significats del terme nacionalisme. Al segle XX hem vist que el nacionalisme ha acabat sent una força política més forta que qualsevol altra doctrina supranacional com el socialisme, el comunisme, l’anarquisme, el cristianisme (si realment prenem seriosament el que diuen les paraules) i la democràcia capitalista.
El fracàs dels ideals utòpics, tant cristians com laics, conjuntament amb l’encara mès gran internacionalització de l’eco-nomia i els mitjans de comunicació, ha produït una reacció per la qual els sers humans estan determinats a reafirmar la seva pertinença a una comunitat nacional i a les seves diferències de valors (reals o imaginàries) respecte d’altres comunitats.
Voldria establir una distinció entre el nacionalisme del segle XX, que em sembla que és una de les forces més perilloses del món actual, i les cultures lingüístiques, o nacionals, la majoria de les quals contribueixen a la varietat, i per tant a «la recerca de la felicitat» de la raça humana en el seu conjunt, que és l’única raça a la qual em sento emocionalment vinculat.
Al llarg dels segles XIX i XX, els pobles europeus que despertaven, als Balcans, a l’Europa Central i de l’Est, a tota la costa bàltica, a Irlanda i a Espanya, han reivindicat un estat com a petició bàsica de llibertat per a qualsevol nacionalitat. I una de les lamentacions més sentides dels nacionalistes catalans és que Catalunya és una nació sense estat. El 1991, durant els espasmes agònics de la malaurada Unió Soviètica, vam sentir comparances entre Lituània i Catalunya, i durant els Jocs Olímpics es va donar a conèixer un moviment breu, però àmpliament difós que tenia unes pancartes en anglès on es podia llegir «Freedom for Catalonia» (Llibertat per a Catalunya). Afortunadament, el carismàtic dirigent de la nació catalana i president de la Generalitat, el Molt Honorable Jordi Pujol, va tenir la sensatesa d’aclarir que Catalunya era comparable a Lituània, però que Espanya no era comparable a la Unió So-viètica.
Si per llibertat individual entenem els drets i les llibertats de la democràcia anglosaxona i francesa, tenint en compte que aquestes llibertats s’han desenvolupat durant els darrers dos segles i s’han estès a altres països; i si per llibertat col·lectiva entenem els drets garantits constitucionalment a l’autonomia municipal i regional, i a l’ús del català i del castellà en tots els àmbits públics, no hi hauria d’haver cap necessitat de multiplicar estats, els quals, i per experiència històrica, contenen noves minories amb noves exigències potencials d’estat propi. Per això l’estabilització de la democràcia constitucional ha significat un element de bona sort per Catalunya i per Espanya en general, d’ençà de 1978. D’aquesta manera, els pobles d’Espanya poden, literalment per primera vegada a la història, esperar un futur de govern civil sota una Constitució que contempla les llibertats individuals i col·lectives.
Sota aquestes circunstàncies, i amb aquesta perspectiva, la reivindicació d’un estat sobirà català es limita a una proporció molt petita de població, encara hi hauria moltes més persones que somniarien amb un estat si semblés possible de dur a terme realment. Com a observador em sembla que hi ha dues maneres generals d’enfocar la qüestió de com servir els interesos de Catalunya com a comunitat. Es poden negociar concessions, des d’un punt de vista nacionalista, cosa que ha estat l’enfocament general tant dels nacionalistes bascos com de Convergència i Unió. O bé es pot participar, com ho fan els socialistes catalans i bascos, en el govern de Madrid i pensar en termes d’una Espanya plurinacional en lloc d’un «estat espanyol», hostilment concebut i menyspreat.
El primer mètode pot tenir efecte en determinades qüestions, però tendeix a augmentar els antics prejudicis sobre els motius separatistes, i potencialment antiespanyols, de les dues nacionalitats més petites. El segon mètode identifica, en la meva opinió correctament, els interessos dels pobles català i basc amb els interessos d’Espanya com a conjunt. Com auran notat, he dit «Espanya» i no pas «estat espanyol», perquè també crec que una de les riques facetes del present i del futur d’Espanya és justament la presència de cultures superposades i complementàries; una cultura espanyola i una catalana. De la mateixa manera que jo, com americà, tinc un sentiment especial per Nova Anglaterra i per Califòrnia, les regions on vaig passar els primers seixanta-tres anys de la meva vida.
Hi ha una altra institució que crec que ha contribuït de manera fondamental, i natural, a l’establiment d’una cultura bilingüe civilitzada i viable: el municipi. Ës precisament a les ciutats, molt més que no pas a les zones rurals, on gent de diferents nacionalitats i educació treballa conjuntament. Brussel·les, Hèlsinki i Montreal, per raó de la seva funció política i cultural, són més veritablement bilingües que no pas Bèlgica, Finlàndia o Quebec com a conjunts geogràfics. Aquí, a Catalunya, la inversió olímpica ha donat una Gran Barcelona, de platges netes, de noves instal·lacions esportives i de parcs, de sales de concerts i d’exposicions que beneficien tothom que viu aquí, sense tenir en compte el grup nacional a què pertanyen. Aquesta pluralitat cultural de les grans ciutats té a Europa, d’ençà de final de segle, una llarga i honrosa història, sobretot a les ciutats d’Alemanya, d’Austria, d’Escandinàvia i de la Gran Bretanya. La vida cultural d’una ciutat governada de manera progressista minva els conflictes nacionals i de classe, a la vegada que constitueix una poderosa força per a una cultura nacional integradora.
Finalment, permeteu-me resumir les principals idees amb què m’agradaria deixar-los convençuts, almenys en part, per les observacions d’un historiador estranger i no nacionalista que gaudeix molt vivint entre vostès. Començaré per la perspectiva que totes les cultures lingüístiques col·laboren en la riquesa de la vida humana, i que les condicions per a l’èxit del bilingüisme són potencialment molt favorables a Catalunya. Com que dins de Catalunya no hi ha una divisió territorial entre població catalanoparlant i la castellanoparlant, hi ha una oportunitat òptima per combinar les particularitats de la cultura catalana i l’amplitut, gairabé inigualable, de la cultura espanyola. El fet que l’espanyol sigui la segona llengua de molts milions d’indis i de mestissos americans, i de diversos milions d’africans de raça negra, i que sigui també la llengua principal dels veïns aragonesos i castellans, hauria de considerar-se una porta meravellosa oberta a la diversitat de la civilització humana.
A la vegada, crec que el futur civilitzat de la raça humana depèn d’una reducció relativa de la força emocional i política del nacionalisme. El nacionalisme va ser una de les principals causes de dues guerres mundials al segle XX i, avui en dia, és el principal motiu de la gran quantitat de guerres locals que es produeixen als Balkans i a l’antiga Unió Soviètica. La constitució democràtica de l’Espanya contemporània, i el desenvolupament d’institucions supranacionals a Europa i a la comunitat atlàntica (amb tots els defectes i limitacions que es vulguin esmentar) demostren que és possible garantir la llibertat de comunitats lingüístiques i culturals sense necessitat de multiplicar estats, exèrcits, cossos policials, aparells d’espionatge i altres d’accessoris que tant agraden als estats sobirans. La cada vegada més gran interdependència econòmica i ecològica de tot el planeta vol, també, acords de col·laboració municipals, regionals, nacionals i internacionals. Malgrat els sentiments i les tradicions històriques, no podem permetre que la sobirania i els propòsits nacionals determinin la política, tal com ha succeït durant els darrers segles.
Com tots vostès saben, la transició espanyola d’una dictadura militar a una democràcia civilitzada, una transició en què nombrosos catalans van desenvolupar un paper decisiu, ha estat objecte d’una gran admiració per part de pobles de l’est d’Eu-ropa i de Llatinoamèrica que surten de règims dictatorials. En aquest dia d’afirmació nacional catalana, espero haver-los fet meditar sobre el potencial de Catalunya com a model de bilingüisme. Pels motius que he esmentat vostès tenen l’oportunitat de crear un model d’integració i de tolerància culturals que pot donar esperances a moltes comunitats d’arreu del món.
