“L’epidèmia adquireix així un biaix de classe. Aquí i a tot arreu. I no sols perquè plou sobre mullat, sinó per la gestió que pretenen fer del seu impacte alguns governs – sigui per supèrbia, inconsciència o cinisme. Hem pogut comprovar-ho aquests dies amb l’actitud insolidària d’Holanda i Alemanya davant la demanda, per part dels països del Sud, d’un esforç mancomunat d’Europa per a fer front a la devastació que deixarà després de si la pandèmia. Acabarà imposant-se la raó davant l’evidència que l’enfonsament de les economies d’Espanya o Itàlia afectaria greument els recaptosos Estats del Nord? Això esperen els optimistes. Però res és menys segur.
Els mateixos que pensen, com l’antic ministre de finances holandès Jeroen Dijsselbloem, que a la vora del Mediterrani “ens ho gastem tot en licor i dones”, no tenen cap escrúpol a facilitar l’elusió d’impostos per part de grans empreses estrangeres – entre les quals es compten conegudes signatures espanyoles -, fent dels Països Baixos una sort de paradís fiscal dins de la UE.”
Virus, classe i nació (lluisrabell.com, 29 de març de 2020)
