Davant de tot això no hi ha sobiranies que valguin: la governança de les nostres societats i la capacitat de fer front a eventuals situacions crítiques, com la que vivim, requereix cooperació, integració, homogeneïtat de criteris d’actuació i, en definitiva, generositat recíproca, per sobre de fronteres i de diferències socials i econòmiques.
La greu situació plantejada a escala mundial per la difusió del virus COVID-19 està tenint múltiples repercussions en molts àmbits de la nostra vida col.lectiva (econòmiques, laborals, diplomàtiques, psicològiques) i en la vida personal de milions de persones. Per una organització com Federalistes d’Esquerres hi ha, sobre tot, dues constatacions que s’imposen.
La primera, com hem dit i repetit sempre que hem pogut, és que vivim en un món únic, profundament interpenetrat, i en una interacció imparable i contínuament creixent. Cap dels fenòmens importants del nostre present s’atura a les ratlles frontereres : malalties, migracions, turisme, crisis econòmiques, noves tecnologies, religions, xarxes de comunicació, corrents ideològics, fins i tot les modes, no s’aturen en les fronteres nacionals. Davant de tot això no hi ha sobiranies que valguin: la governança de les nostres societats i la capacitat de fer front a eventuals situacions crítiques, com la que vivim, requereix cooperació, integració, homogeneïtat de criteris d’actuació i, en definitiva, generositat recíproca, per damunt de fronteres i de diferències socials i econòmiques.
Davant les situacions d’emergència, l’única resposta disponible i eficient és la procedent de l’autoritat política; per dir-ho ràpid, els poders públics, l’Estat. La mobilització de recursos, la capacitat d’imposar restriccions als desplaçaments, la intervenció enèrgica en mercats interns i externs o la implementació efectiva de normes requereixen una combinació d’autoritat, transparència i capacitat efectiva d’imposar-, que només tenen les autoritats polítiques.
La segona constatació és encara més clara, i més dura: davant les situacions d’emergència, l’única resposta disponible i eficient és la procedent de l’autoritat política; per dir-ho ràpid, els poders públics, l’Estat. La mobilització de recursos, la capacitat d’imposar restriccions als desplaçaments, la intervenció enèrgica en mercats interns i externs o la implementació efectiva de normes requereixen una combinació d’autoritat, transparència i capacitat efectiva d’imposar-se, que només tenen les autoritats polítiques. I aquí s’acaba tota la retòrica enganyosa sobre el mercat i la seva capacitat regulatòria, i fins i tot, sobre una generosa i eficaç societat civil: la idea del final de la política, del retorn de la societat civil, de la superior racionalitat del mercat, s’ha mostrat com una construcció ideològica útil per a determinats interessos, però contrària als interessos ciutadans i completament inadequada per a fer front als problemes.
La combinació d’aquestes dues constatacions, però, pot tenir sortides diverses. No es pot excloure una lectura autoritària, que posi l’èmfasi en un govern fort, una societat disciplinada, una censura implacable i una vigilància minuciosa de les vides privades: ens pot semblar odiós, però és comprensible que els casos, de relatiu èxit, de Xina o Corea del Sud puguin ser considerats com exemples a seguir.
Davant d’això, cal afirmar la vigència, la urgència, d’adoptar un model alternatiu, un model capaç de tenir en compte la realitat global en què vivim i de gestionar-la a partir de tot el patrimoni de drets civils, llibertats polítiques i institucions democràtiques que hem creat laboriosament. I aquest no és altre que el federalisme. Un federalisme nou, d’una dimensió més gran del que hem conegut fins ara, que a partir del diàleg i la cooperació , sigui capaç de promoure les iniciatives necessàries per abordar els problemes globals que sorgeixen.
L’experiència d’aquestes setmanes de crisi mostren que les actuals institucions polítiques no estan a l’alçada dels reptes. I no tant, o no només, per les característiques de les persones que les dirigeixen, sinó també pel seu abast massa limitat.
La Unió Europea en primer terme. Hem vist com la Comissió ha hagut de reconéixer públicament la seva impotència, davant el tancament inicial de fronteres acordat per Alemanya per a l’exportació de material sanitari a França o a Itàlia, o davant la negativa dels països “del Nord” a l’emissió de bons de deute públic de la UE que permetrien abordar les necessitats financeres dels països més damnificats. De la mateixa manera, la crisi sanitària ha tallat la discussió del projecte de pressupostos de la Unió, però ja era manifest que el pressupost plantejat era insuficient per al normal funcionament del projecte europeu.
En la política espanyola, la concentració de poders i competències en mans del govern central (i en especial del ministre de Sanitat, el català Salvador Illa) era una bona notícia, que permetia passar per damunt del repartiment de competències, competències que, en matèria sanitària, són totes en manes de les Comunitats Autònomes. Però això no ha impedit que aquestes hagin tornat al seu tradicional paper de donar les culpes de tots els problemes al govern central (malgrat que fins al dia 14 de març totes les competències en matèria sanitària eren seves), a la vegada que miraven cadascuna per ella mateixa, competint deslleialment en els mercats internacionals.
L’acció dels responsables de la Generalitat de Catalunya requereix un comentari a part. L’actitud de sistemàtic desacord i discrepància pública de govern Torra amb totes les actuacions del govern central, i les reiterades insinuacions dels seus portaveus i d’alguns dels seus científics de capçalera sobre els mals comportaments de govern Sánchez i, fins i tot, una suposada animadversió cap a Catalunya , són difícils d’entendre.
L’acció dels responsables de la Generalitat de Catalunya requereix un comentari apart. L’actitud de sistemàtic desacord i discrepància pública del govern Torra amb totes les actuacions del govern central, i les reiterades insinuacions dels seus portaveus i d’alguns dels seus científics de capçalera sobre els mals comportaments del govern Sánchez i, fins i tot, una suposada animadversió cap a Catalunya, són difícils d’entendre. Per alguns observadors, estaria renaixent en alguns dels dirigents independentistes l’esperança d’una crisi global del sistema polític espanyol, que, davant la inoperància de les autoritats i l’elevadíssim cost humà de la malaltia, entraria en una fase terminal, fase terminal que podria obrir camins al projecte d’una Catalunya independent.
Tot i que els desesperats missatges adreçats per Torra a la Comissió Europea i als governs dels Estats membres, denunciant la negativa del govern central al confinament complet del territori català, podrien donar versemblança a aquella hipòtesi, és més creïble mirar en una altra direcció. I aquesta no pot ser altra que el balanç de la política sanitària de la Generalitat de Catalunya en els últims anys. Tornem a dir-ho: fins al 14 de març passat, tota la política sanitària de Catalunya, totes les decisions tècniques i pressupostàries, les adoptava la Generalitat. I la dècada neo-convergent, la dels governs Mas, Puigdemont i Torra, es tanca amb una panoràmica ben coneguda : una reducció brutal en termes de recursos financers, de plantilles, d’inversió, d’equilibri entre sector públic i sector privat. Una sola dada: la despesa sanitària per càpita a Catalunya el 2009, últim any dels governs tripartits i abans del govern Mas, era de 1.600 € a l’any; el 2015, havia caigut a poc més de 1.100. I la tímida represa posterior no ha arribat, ni de bon tros, a igualar el punt de partida.
Una quarta part de la despesa sanitària a Catalunya es destina al sector privat; a Madrid o Andalusia, on la gent es queixa de privatització, la magnitud equivalent és del 12 % : la meitat. Entre tant, el sector privat floreix: el 30 % dels catalans estan en alguna Mútua mèdica (a les que, d’altra banda, s’ha adjudicat la gestió d’alguns hospitals de referència).
Podriem seguir, però aquestes dades són les que fan pensar en la gran por del nacionalisme català: si la situació sanitària catalana és dolenta, si les plantilles són escasses i els equipaments insuficients, només hi ha un responsable: el govern de la Generalitat. Si les coses anessin malament, si la pandèmia esdevé una catàstrofe, tots els dits apuntaran en una sola direcció.
Però ara no és l’hora de les responsabilitats: és l’hora del compromís, del suport als homes i dones dels nostres hospitals i residències; és l’hora del compliment de les regles, del suport a les decisions adoptades per les autoritats sanitàries i del comportament responsable i solidari. És l’hora dels compromisos cívics, del rigor, de la cooperació i de la disciplina. És l’hora de les virtuts federals.
Federalistes d’Esquerres.
