Davant la tan greu pandèmia del COVID 19, la primera resposta europea va ser la de tornar a l’Estat-Nació: és cert que els Estats tenen, en l’essencial, les competències en matèria sanitària, però sense una eficaç resposta comunitària ben coordinada (que ha trigat a arrencar i només ho ha fet de manera parcial), les mesures nacionals no seran suficients. D’entrada, la UE es va revelar -una vegada més- com a entitat secundària enfront de les diverses regulacions i iniciatives nacionals, una cosa disfuncional perquè una crisi d’aquesta envergadura exigia uniformar mesures homogènies per a tots els Estats.
La UE té ara per davant un veritable desafiament existencial, probablement el més crucial de tota la seva història: si és capaç d’ajudar decisivament a l’efectiva aportació de solucions pràctiques per a superar aquesta crisi mai abans vista sortirà reforçada; en cas contrari, apareixerà com a inútil, la qual cosa enfonsarà el projecte supranacional i, en el millor dels casos, només sobreviurà com a mer mercat comú sense la menor aspiració política i social comuna. No té sentit que la UE fos eficaç a l’hora d’imposar rígides polítiques econòmiques d’austeritat a ultrança amb motiu de la crisi financera de 2008 o que hagi fallat després- i de manera estrepitosa- en la qüestió dels refugiats. La contradicció és insalvable: si la UE només serveix per a rescatar als bancs amb diners de tots i, en canvi, és incapaç de contribuir ara com a actor que hagués de ser clau per a assegurar la salut dels europeus, llavors la seva teòrica vocació cívica (la famosa ever closer union) mostraria ser pura retòrica buida.
La crisi del coronavirus ha provocat un nou replegament nacional i un reforç dels Estats enfront d’una UE manifestament no preparada per a liderar estratègies audaces i disposar de forts mitjans per a combatre-la. En aquestes circumstàncies, diversos Estats comunitaris van adoptar, d’entrada, polítiques molt insolidàries per a uns altres en restringir l’exportació d’equipament mèdic essencial a Itàlia, principal país europeu afectat per la pandèmia, i imposar uns controls fronterers interns (activant una clàusula del Tractat de Schengen que autoritza a restablir-los temporalment en determinades circumstàncies) que van obstaculitzar el repartiment de béns essencials. Només la cridanera ajuda sanitària xinesa (una hàbil iniciativa diplomàtica) va acabar suavitzant després el replegament nacional de diversos països europeus.
Especialment lamentables van ser les actituds inicials de Christine Lagarde, Presidenta del Banc Central Europeu (BCE), així com les de l’Eurogrup (aquest opac òrgan dels Ministres d’Economia i Finances dels Estats de l’Eurozona), típics reflexos del conservadorisme inercial de moltes autoritats comunitàries. En efecte, Lagarde va afirmar que we are not here to close spreads, this is not the function of the ECB (“no som aquí per a reduir les primes de risc, no és la funció del BCE”) i l’Eurogrup va afegir que cada Estat havia de buscar solucions pel seu compte. El greu error de Lagarde va encarir immediatament el deute sobirà dels Estats en els mercats, la qual cosa va obligar a una rectificació posterior en tota regla. Per tant, una vegada més es va constatar la falta de reflexos habitual de les autoritats comunitàries, sempre a remolc dels esdeveniments i mancat de sòlids plans de contingència supranacionals enfront d’emergències d’aquesta magnitud. Tot això revela que a la UE li falta una veu única (avui impossible) i que sempre tendeix a recórrer a velles i gastades fórmules, un reflex de la falta d’un veritable sentit de comunitat.
La pandèmia del coronavirus exigeix mutualitzar la solució: ara hauria de quedar clar que fa falta una UE amb molta més capacitat executiva- més enllà de l’austeritat, únic terreny en el qual ha demostrat ser realment impositiva- i amb més i millors mitjans dels quals avui disposa. És a dir, les principals manques són la falta d’un clar centre de poder polític, mitjans econòmics a l’altura dels desafiaments (pressupostos i fons molt superiors als actuals) i estímuls fiscals contundents (els controvertits “eurobons”, és a dir, el deute europeu). Afortunadament es va produir una rectificació, almenys parcial, en una segona fase: Lagarde va assegurar que “faria tot el necessari” per a la compra d’actius durant el temps que fes falta, a la manera d’un “Draghi 2″. El BCE- l’única institució pràcticament federal que tenim els europeus- va optar per donar injecció de liquiditat rebaixant les exigències perquè els bancs puguin prestar més, la qual cosa revela que ha semblat entendre que no es podia repetir ara la desastrosa estratègia adoptada en 2008. El BCE, per tant, autoritza la compra de bons, assumeix préstecs a llarg termini amb taxes baixes i flexibilitza les regulacions. Més en particular, ha estat una bona notícia el pla de compra de títols privats per la quantitat de 750.000 milions d’euros en actius públics i privats ( Pandemic Emergency Purchase Program), una notable injecció monetària perquè aquests fons representen el 5% del PIB de l’Eurozona i s’afegeixen als 120.000 anteriorment aprovats, la qual cosa dóna un muntant d’uns 870.000 milions. Sens dubte, això ajudarà, però és probable que no sigui suficient perquè la política monetària europea es queda coixa al no tenir una política fiscal comuna integrada. Aquí està el moll d’una tensió no resolta perquè té fortes implicacions polítiques per a la (irreal) sobirania nacional: la contradicció de tenir una moneda centralitzada que coexisteix amb una alta descentralització fiscal nacional.
Per la seva part la Comissió no està exempta de responsabilitat: és cert que a penes té competències sanitàries, però bé va obligar a retallar partides en aquestes àrees en els pressupostos de diversos Estats europeus després de la crisi de 2008. En les actuals circumstàncies, ha flexibilitzat les dogmàtiques regles fiscals “austeritaries“, ha pressionat per a suprimir les restriccions a l’exportació de material sanitari entre Estats comunitaris i fins a ha suggerit que podria ser convenient encaminar-se cap a alguna mena de “eurobons“. De moment, això significa suspendre temporalment les rígides regles del Pacte d’Estabilitat i Creixement a fi que els Governs nacionals injectin tots els diners necessaris per a fer front a aquesta pandèmia i això no comptarà en el procediment de dèficit. Així mateix, la Comissió ha flexibilitzat les normes de competència en ajudes públiques, alguna cosa que permetrà fer costat a les empreses. Tot això ha donat resultat perquè el Consell Europeu- que és la veritable institució decisòria a la UE- ha autoritzat finalment l’endeutament i assumit que és precisa una major coordinació. En suma, tot apunta que s’hauria arribat a un moment clau per a donar pas a la mutualització del risc: Pablo Hernández de Cos, el Governador del Banc d’Espanya, ha proposat, en definitiva, crear d’una vegada per sempre els “eurobons”. Tal vegada el primer pas podria ser crear el que els mitjans de comunicació han denominat “coronabonos“, uns bons específics europeus de deute per a finançar inversions i despesa social per a fer front a la pandèmia, però sense indicacions sobre la seva concreció: el MEDE/ Mecanisme Europeu d’Estabilitat/ l BEI/ Banc Europeu d’Inversions, la mateixa Comissió directament. El Consell Europeu del 26 de març ha tornat a mostrar les profundes divisions entre els Estats del Nord i els del Sud i només per la forta pressió d’Itàlia i Espanya s’ha ajornat durant dues setmanes la decisió final perquè l’Eurogrup faci alguna proposta més precisa sobre com afrontar aquesta crisi. Lamentablement, el més probable és que, una vegada més, es recorri a velles fórmules, això sí més flexibles: majors línies de crèdits d’emergència en condicions no gaire oneroses, però sense “coronabonos“. Tot un exemple de la miopia, el tacticisme, la falta d’ambició europeista i el replegament nacional tan poc solidari.
Com és notori, l’obstacle tradicional radica en el dogma alemany (i holandès, a més d’uns altres) radicalment contrari a la “unió de transferències” entre països europeus, però l’actual crisi- que no té precedents- podria flexibilitzar l’obsessiva ortodòxia de l’estricte control del dèficit i el deute per a l’Eurozona, sobretot perquè a Alemanya ja s’ha assumit en l’àmbit nacional que el país s’endeutarà. En efecte, mantenir la inflexibilitat tradicional provocaria que Itàlia i Espanya haurien de demanar molt elevats rescats o anar a la suspensió de pagaments, amb un cost inassumible per a tots, factors que posarien en risc, una vegada més, a l’euro. Per primera vegada, va semblar que Alemanya va estar sospesant la possibilitat d’admetre una sort de “*coronabonos” que serien títols de deute públic recolzats de manera mancomunada per tots els països de l’Eurozona, però es tracta d’una opció que al final ha rebutjat, deixant una molt petita escletxa de futur en assenyalar que els “eurobons” de moment no estan damunt de la taula. No obstant això, hauria de ser clar a hores d’ara que no funcionarà- almenys del tot- la vella recepta dels rescats condicionats, encara que flexibles, alhora que no té sentit que cada Estat emeti el seu propi deute. Un manifest de més de 400 prestigiosos economistes (molts alemanys, per cert) ha sol·licitat crear com més aviat millor els “eurobons”, no sols per a afrontar amb molta més força aquesta crisi, sinó també per a fer un gran pas en la integració europea. En efecte, d’aconseguir-se representarien un canvi estructural perquè compartir riscos implica compartir més decisions en matèries de política fiscal. Si ara no s’aconsegueixen els “eurobons” serà gairebé impossible crear-los en un futur pròxim previsible.
Naturalment, la prioritat absoluta actual és la sanitària, però és clar així mateix que deixarà un panorama econòmic catastròfic que només podrà ser esmorteït amb una forta inversió del sector públic, alhora que el BCE i el BEI hauran d’assumir un decisiu paper com a tallafocs. Per tant, si es treuen totes les conseqüències del que està esdevenint sembla evident que disposar de mecanismes molt parcials per a afrontar crisis d’una envergadura mai abans vista és del tot insuficient. Això significa que s’ha de culminar la unió econòmica i monetària per a superar els límits actuals, amb una unió bancària i fiscal i amb una reassegurança europea per a la desocupació. Més enllà, caldria intensificar el debat sobre el tan insuficient pressupost comunitari i sobre la necessitat de crear un Fons Monetari Europeu, qüestió aquesta última que ni tan sols Alemanya rebutja.
Com que aquesta crisi sanitària deixarà un forat econòmic monumental (amb conseqüències socials devastadores) seria desitjable que la UE canviés definitivament el rumb, abandonant les receptes neoliberals perquè faran falta polítiques més keynesianes que mai, sinó fins i tot una sort de Pla Marshall (Ursula Von der Leyen, la Presidenta de la Comissió, no ho ha descartat en reconèixer que el pressupost europeu hauria d’estar molt més dotat). En conclusió, la UE ha d’apostar d’una vegada per sempre per prevaler la dimensió supranacional per a no convertir-se en una entitat irrellevant. La retòrica de “més Europa” ha de donar pas a més mitjans i més capacitat executiva de les autoritats comunitàries, amb procediments molt més àgils i transparents, alhora que és urgent prioritzar la dimensió social: la salut, l’ocupació, els salaris o l’educació, entre altres, han de prevaler sobre el control del deute i el dèficit. Caldrà veure, quan passi aquesta gravíssima crisi sanitària, si la UE ha après la lliçó o torna a ballar-la.
Cesáreo Rodríguez-Aguilera
Catedràtic de Ciència Política
Universitat de Barcelona
Fonts
R. Baldwin i B. Weder di Mauro (eds.): Mitigating the COVID Economic Crisi: Act Fast and Do Whatever it Takes, A Vox EU org Book CEPR Press, Londres, 2020.
L. Brun: “La macroeconomia del coronavirus”, Agenda Pública, 17 de març, 2020.
M. Domínguez: “De sobte, el BCE”, Agenda Pública, 24 de març, 2020.
R. Marimón: “Una proposta de ‘línia de crèdit Covid’“, Agenda Pública, 27 de març, 2020.
R. Mateo: “Ha arribat per fi l’hora dels ‘eurobons’?“, Agenda Pública, 19 de març, 2020
(Article publicat en la revista ANUE, març 2020)
