“Des de la lleialtat federal, esperem que el vertigen de la votació d’investidura no activi en el president-candidat l’anomenada «estratègia de l’acontentament» que ha descrit també Dion: «Ja que els secessionistes volen tots els poders, se’ls concedirà una part desitjant que els menys radicals quedin satisfets. Si no s’acontenten, vol dir que no s’han transferit encara prou poders i és precís agregar-ne més. Els secessionistes reben cada concessió com un pas més cap a la independència».
L’«estratègia de l’acontentament» xoca amb diversos esculls. Dion els resumeix així. Primer: augmenta la distància psicològica entre territoris. Segon: es pot perdre de vista l’interès públic com a element de motivació de les reformes, és a dir, no es modifiquen les polítiques per millorar els serveis públics, sinó per acontentar els secessionistes. Tercer: es banalitza la secessió –una espècie de separació a mitges– i es fa l’efecte que el que la separa de l’autonomia és una qüestió de grau i no un esquinç traumatitzant. Quart: es dramatitzen els desacords, que adquireixen dimensions existencials. I, finalment, s’allibera els secessionistes de la càrrega de la prova sobre la viabilitat del seu projecte: «Els defensors de la unitat han d’assumir la responsabilitat de dur a terme les grans reformes que solucionaran tots els problemes».”
Diàleg sense concessions prèvies (El Periòdico, 29 de novembre de 2019)
