“No seria més útil intentar influir: en les empreses, els governs, els partits, l’opinió?… Jo ho intento, però em sento una mica ridícula, la veritat, quan la meva acció per salvar el planeta consisteix a fer tuits, estirada al sofà.
Llavors, jo també parlo de Catalunya. Perquè és tranquil·litzador. Perquè set milions de persones podem posar-nos d’acord i fer alguna cosa; set mil milions és més difícil. Perquè ens permet aspirar a alguna cosa millor, en comptes de només intentar evitar les coses infinitament pitjors –sequeres, incendis, inundacions, milions de refugiats…– que ens cauen al damunt. Perquè només afecta una dimensió de la vida: es pot viure sense política; no es pot viure sense aigua. Jo també callo sobre el planeta. Però amb mala consciència. Tant de bo la cimera que comença la setmana que ve a Madrid m’aclareixi les idees.”
Catalunya i el planeta (La Vanguardia, 28 de novembre de 2019)
