“Han passat dos anys i la primera evidència és que el debat social està més instal·lat que mai fora de la racionalitat.
Mal terreny per a parlar de solucions. I la segona és que l’independentisme emet senyals cada vegada més perillosament incomprensibles. La inestabilitat política espanyola no ajuda, és veritat, però a què hauria d’ajudar? Des de fa dos anys, el Govern justifica les seves accions invocant el mandat d’un referèndum per a a continuació anunciar un altre. Diuen que prefereixen un govern progressista a Espanya, però deixen caure en el Congrés al qual hi havia. La presidència de la Generalitat no parla en nom de tots els catalans i comença a ser evident que tampoc en nom de tot l’independentisme, amb qui cal parlar llavors? En la pitjor setmana de violència de carrer en el centre de Barcelona, es qüestiona als Mossos, a qui confiar l’ordre públic en cas de necessitat?
Aquesta és una crisi espanyola, sens dubte, però sembla que els deures immediats els té Catalunya.”
Dos anys després (La Vanguardia, 25 d’octubre de 2019)
