“De qui és culpa? De l’època? D’aquestes classes mitjanes que han perdut el sentit de l’esforç, i d’una certa cerca del coneixement? En bona part la tenen els governs de la Generalitat, i un relat nacionalista que ha estat insistent i pervers. Però hi havia sortides, hi havia escletxes. Mai cal deixar de costat la responsabilitat de cadascun per a prendre unes decisions o unes altres. Refer els consensos a Catalunya exigirà un enorme esforç. Però no és impossible ni hauria de precisar un llarg temps. A vegades és tan senzill –o tan complicat– com un canvi en unes eleccions, i les imatges de Barcelona cremant. Aquestes classes mitjanes, i els seus fills, igual acaben obrint els ulls i abracen una resposta racional, que els porti a pensar que és molt el que pot perdre Catalunya en els pròxims anys si es manté aquesta aposta pràcticament nihilista per la independència i l’autarquia mental. Però a vegades les societats decideixen suïcidar-se, amb les cambres en directe.”
Catalunya o la banalitat dels joves independentistes (Crònica Global, 19 d’octubre de 2019)
