“Sembla haver anat quallant una unanimitat absoluta, no només en què l’expectativa d’aconseguir alguna cosa semblant a una veritat objectiva manca per complet de sentit, sinó també en què cadascú té el dret a elaborar un relat propi del que li ha succeït en la forma que se li antulli (gairebé sempre la més favorable als seus interessos, és clar).
En realitat, el relat, en l’accepció del terme que ha acabat per generalitzar-se en gairebé tots els àmbits de la nostra societat, ve a constituir, en síntesi, una versió dels fets que, encara que pugui contenir elements d’aparença explicativa, apunta en una direcció diferent de l’explicació pròpiament dita. Així, quan algú, posem per cas, descriu els antecedents d’una situació present en termes de persistent i prolongada humiliació, explotació, opressió o qualsevol altre vocable equivalent, resulta obvi el que pretén: està col·locant tals premisses per a convertir en poc menys que inevitable o fins i tot justificada una resposta que legitimi acabar amb l’ordre presumptament provocador de tot això.”
Mentides d’obligat compliment (El País, 15 d’abril de 2019)
