Joan Botella Corral (Barcelona, 1951) és degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de 2013 presideix Federalistes d’Esquerres, una organització nascuda per a defensar la reforma constitucional com a via per a afrontar la crisi territorial enfront de desafiaments com el català. El dimecres va visitar Bilbao per a participar en un col·loqui organitzat per ‘Federalistak‘, la plataforma homòloga creada a Euskadi per més d’un centenar d’intel·lectuals.
– «El federalisme consisteix que cadascun sigui amo de la seva casa». La metàfora és seva.
– La gent viu en el seu pis i cadascun el pinta com vol. Una altra cosa són les obres comunes de la comunitat: cal pactar el que s’arregla o si el de l’àtic ha de pagar més per usar l’ascensor.
– Si en una Espanya federal cada autonomia va el seu… què seria el comú?
– Al seu però cooperant amb la resta, perquè ara mateix la majoria dels problemes són comuns: el canvi climàtic, la crisi migratòria, els canvis tecnològics… i això no té solució parcial. El federalisme no és fàcil, però l’alternativa és pitjor.
– L’aposta és liquidar el model territorial actual?
– No. Ha estat enormement útil, però 40 anys després estem tocant els límits. Abans l’estrany era el dels bascs i catalans perquè algú de Burgos no pensava a tenir autogovern, però ara la societat i les autonomies han après i volen més.
– Més descentralització?– I més cooperació. I responsabilitzar-se. Si parlem de diners no pot ser que una comunitat organitzi un servei i el pagui Madrid perquè genera comportaments perversos.
– I si una autonomia no vol assumir res més?– Pot passar. Però també poden compartir serveis fins amb altres països. Hi ha zones de Catalunya que passen a França per a certs serveis sanitaris i viceversa.
– El federalisme asimètric perpetua els greuges dels quals es queixen històricament algunes comunitats espanyoles que miren a Euskadi amb recel?
– Es confon interessadament ‘varietat’ i ‘desigualtat’. El federalisme és realisme, i Espanya és un país molt heterogeni. Cada territori té unes necessitats, la política lingüística de Catalunya aniria malament a Navarra i les necessitats dels canaris per a sentir-se europeus no són les que tenen els bascos. No és més que conèixer cada realitat i obrar en conseqüència.
– Si s’aplica aquest model i Espanya perd pes com a país, què uniria a un basc i un murcià?
– Que són europeus. I que parlen el mateix idioma, que tenen un estil de vida i una alimentació semblant… això uneix més que una bandera. En 30 anys la importància d’Espanya en el món serà la que té Andorra a Europa. Influeix?– No.
– Els problemes són majors i els rivals, també. L’interlocutor passarà a ser la UE.
– Això de restar pes a l’Estat en benefici de les autonomies l’acceptarà la classe política que pugna per liderar Espanya?
– La classe política és el sector menys modernitzat de la societat espanyola. Han deixat de solucionar problemes per a centrar-se en agredir-se… encara que després es prenen cafès junts. Veure els debats parlamentaris fa vergonya, aquest no és el nivell de les converses que hi ha en aquest país.
– La crisi territorial se soluciona arreglant això de Catalunya?
– És un assumpte que cal afrontar, no pot aparcar-se a un racó perquè ja es veu que es podreix, però no és l’única raó. A Espanya es van crear autonomies però l’Estat es va quedar igual, i ha de tenir-les molt més en compte i prendre’s de debò el repartiment de responsabilitats.
– Tot el que planteja passa per una reforma de la Constitució, és factible en un panorama polític tan polaritzat?
– Es poden fer coses sense canviar la Constitució. Es pot parlar de repartiment de certes competències i del finançament canviant lleis ordinàries…
– Però la Constitució…
– És complicat aconseguir el consens necessari. Potser obriria el camí entendre que canviar la Constitució no és un drama i recordar que quan es va aprovar no existia Internet i Espanya no estava a la UE. Les respostes no poden ser les mateixes. Els alemanys han modificat la seva més de quaranta vegades des de la Segona Guerra Mundial i no passa res.
– Amb el Senat aprovant mocions a favor de la recentralització no sembla que hi hagi un clima molt propici al federalisme.
– Res! El Senat s’ha convertit en un òrgan de propaganda i poc més, els experts coincideixen que requereix un canvi radical. On s’ha vist que en un estat de les autonomies com Espanya al Senat tinguin representació les províncies mentre els presidents autonòmics s’han de buscar la vida per a relacionar-se amb l’Estat?
– El federalisme és la via que li queda als independentistes catalans vist el que s’ha vist?
– Pregunti-li-ho a un independentista… jo diria que els mouen problemes que tindrien un abordatge senzill des d’una òptica federalista. I la majoria d’independentistes ho saben. El problema és que els manté en peus l’esgrima política, no la consciència d’intentar solucionar problemes concrets.
– Espera un nou escenari a Catalunya?
– Mentre estigui en marxa el judici pel ‘procés’ no, perquè preval el sentimental. Però entre els acusats ja es veuen discursos diferents i és possible que això vagi a més i que algun dels implicats s’obri a propostes per a revisar la situació d’Espanya a Catalunya.
– El PNB va dir que la proposta federalista que vostè defensa és «d’espanyols per a espanyols». No li agrada.
– És la resposta oficial que han de donar, però haurien d’explicar com s’articulen entre si els territoris bascos: és federal. En tot cas, per molt independentista que sigui, al PNB no li pot ser indiferent l’estructura de l’Estat espanyol.
– Per què?
– Perquè no els pot ser igual que a Espanya governi un partit federalista o Vox. I perquè si a Madrid va malament, anirà malament a Badajoz, a Santiago i a Vitòria.
