Tant amb una Catalunya dins d’Espanya com amb una Catalunya independent seguiré pensant que la millor opció pels catalans i les catalanes és que Catalunya es relacioni amb Espanya federalment, compartint sobiranies i competències
A l’independentisme representat per allò que s’ha anomenat “el procés” li ha mancat una bona dosi d’autocrítica i sobretot li han sobrat massa presses. I això l’ha perjudicat en dues coses.
En primer lloc, en la seva pròpia qualitat democràtica: renúncia a autoexigir-se majories socials que es traduïssin en majories parlamentàries qualificades; renúncia a sotmetre’s als protocols de la Comissió de Venècia respecte a la convocatòria de referèndums de secessió i no marca, en cap dels dos referèndums / consultes convocats, ni mínims de participació ni mínims de “si” amplis; i fins i tot trenca, els dies 6 i 7 de setembre, amb la legalitat establerta al seu propi Estatut.
I en segon lloc, l’ha perjudicat en les possibilitats d’augmentar la base social de l’independentisme a partir de la seducció i el convenciment, havent de conformar-se amb buscar i viure de la transformació de les accions del govern espanyol en benefici propi (el que ara es diu “guanyar el relat”).
Les dues coses haurien fet guanyar robustesa al procés i, molt especialment haurien incrementat tant les possibilitats d’un eventual reconeixement de la independència per part dels ciutadans de Catalunya que no són independentistes com per part de l’anomenada “comunitat internacional”.
Sóc conscient que es pot pensar que els meus arguments em serveixen per justificar-me donat que no sóc independentista. És igual, tant amb una Catalunya dins d’Espanya com amb una Catalunya independent seguiré pensant que la millor opció pels catalans i les catalanes és que Catalunya es relacioni amb Espanya federalment, compartint sobiranies i competències ja que em sembla la millor manera d’afrontar els reptes que tenim plantejats avui com a societat. I per assolir aquest escenari, no crec que “el procés” fos necessari.
