Hi ha millors mitjans que un referèndum per abordar les reivindicacions legítimes de la regió. Només un 40% de catalans vol la independència. La majoria estarien probablement satisfets amb un nou acord que els donés poders més clars, els permetés quedar-se més diners propis i que se’ls reconegués simbòlicament el seu sentit de nacionalitat. La tragèdia és que ni Puigdemont ni Rajoy estan interessats en posar aquesta oferta sobre la taula (Editorial The Economist, edició impresa 23 de setembre del 2017)
Espanya ha conegut temps tumultuosos: la guerra civil dels anys trenta del segle passat, dictadura fins 1975, un cop fallit el 1981,i crisi econòmica de 2008-13, i terrorisme de signe nacionalista i després gihadista. Ara s’enfronta a una crisi constitucional que amenaça la seva unitat. El govern català té previst fer un referèndum “vinculant” sobre la independència l’1 d’octubre. Si una majoria vota sí -independentment de la participació- llavors Carles Puigdemont, el president català, declararà unilateralment la independència.
El Tribunal Constitucional espanyol ha declarat la votació il·legal, i el govern conservador de Mariano Rajoy ha pres el control de les finances de la regió per intentar bloquejar la votació. La Guàrdia Civil ha fet incursions en les oficines del govern català i en companyies privades per confiscar pòsters i paperetes de votació, i ha detingut almenys a 12 funcionaris. El govern català ha cridat a fera una “resistència pacífica.
La crisi s’ha convertit en una bola de neu que suposa una greu amenaça a la democràcia a Espanya. Resoldre-la amb sensibilitat és important per a la resta d’Europa. El precedent que s’estableixi a Catalunya afectarà a d’altres possibles separatistes, des d’Escòcia a la regió de Donbas a Ucraïna.
Catalunya gaudeix d’un nivell de vida més alt que la mitjana, tant a Espanya com a la Unió Europea, i més autogovern que gairebé qualsevol altra regió d’Europa, incloent el poder de protegir l’idioma català. La seva aparença externa és la de ser un lloc encantador i de molt èxit. No obstant això una majoria de catalans no se senten feliços amb allò que tenen, considerant que Espanya es queda massa diners seus i no té respecte a la seva identitat. El Sr. Rajoy s’ha equivocat en donar per fet que el temps i la recuperació econòmica resoldrien el descontentament català.
La Constitució espanyola, votada en referèndum el 1978 -i recolzada gairebé unànimement a Catalunya- proclama la “indissoluble unitat” del país. Confereix la sobirania al poble espanyol en el seu conjunt, no als habitants de les seves parts constituents. El govern català reclama el dret a l’autodeterminació. Però la llei internacional reconeix aquest dret únicament en casos de colonialisme, invasió estrangera o discriminació greu i abús dels drets humans. Això possiblement es pot aplicar als kurds, que tenen previst celebrar un disputat referèndum de secessió de l’Iraq el 25 de setembre.
Catalunya, però, no es pot considerar colonitzada, ocupada o oprimida. Molts espanyols estan preocupats perquè la seva secessió podria ser seguida ràpidament per la del País Basc. Si l’imperi de la llei significa alguna cosa, la Constitució hauria de ser respectada. El Sr. Puigdemont per tant hauria de retirar el seu referèndum temerari. És improbable que els oponents hi participin, de manera que la votació serà qüestionable, no només legalment sinó també políticament. Dit això, jugant al gat i la rata amb les urnes, el Sr. Rajoy li ha donat innecessàriament al Sr. Puigdemont, una victòria propagandística. Una gran majoria dels votants del Sr. Rajoy a la resta d’Espanya li donen suport en part perquè es nega a transigir amb el nacionalisme català. Però alguna cosa important no funciona a Espanya i el seu deure és intentar arreglar-ho.
La democràcia requereix consentiment tant com imperi de la llei. El canvi constitucional, especialment el dret de secessió, seria difícil però no impossible. A Escòcia i el Quebec, deixar que la gent opinés no va portar a la ruptura. El Sr. Rajoy hauria d’estar menys a la defensiva: hauria de buscar ara negociar unes noves condicions amb Catalunya, i oferir també una nova redacció de la Constitució que permeti referèndums sobre la secessió, però únicament amb una clara majoria i una alta participació.
Danys a Catalunya
Molts catalans volen el dret a decidir, però les enquestes suggereixen que només aproximadament un 40% vol la independència. La majoria estarien probablement satisfets amb un nou acord que els donés poders més clars, els permetés quedar-se més diners propis i que se’ls reconegués simbòlicament el seu sentit de nacionalitat. La tragèdia és que ni el Sr. Puigdemont ni el Sr. Rajoy estan interessats en posar aquesta oferta sobre la taula.
Traducció i edició: María del Mar Fernández, Siscu Baiges, Beatriz Silva
