Que el nostre president ens convoqui a un referèndum per al qual no hi ha cens, ni junta electoral, ni funcionaris, ni locals, ni urnes, no fa riure?
Que presideixi el Govern un senyor que no es va presentar per a aquest càrrec, i el seu projecte estrella sigui un que no figurava en el programa, no és com per plorar?
Que un Govern adopti una iniciativa d’immensa transcendència… amb l’evident finalitat que un altre Govern la prohibeixi, no sembla una broma?
Que ens diguin que una decisió traumàtica i irreversible es podrà prendre per un vot, sense llindar mínim de participació, no és alarmant?
Que la voluntat de totes aquelles persones que en aquestes condicions ens neguem a votar (el 9- N vam ser el 63%), no compti per a res, no és motiu de fúria?
Que ens anunciïn que han preparat una llei importantíssima per al cas que guanyi el sí, però que no ens deixin veure-la, no és un acudit?
Que faci cinc anys que parlem d’una sola cosa –si proclamem o no un Estat independent–, però que ningú no sàpiga en què consistiria, perquè els projectes o no es coneixen, o són irrealitzables, o incompatibles entre si (quin país poden construir junts Junts pel Sí i la CUP?), no és un disbarat?
Que el president expressi complagut que “fem por, i més que en farem”, ens hauria de provocar rialles o suors fredes?
Que per al cas que no se celebri el referèndum, els qui l’han convocat no tinguin cap pla, no és terrorífic? Quan tot això se’n vagi en orris, com d’una manera o una altra se n’anirà, què pensa fer el Govern? Atrinxerar-se al castell de Montjuïc, amb cianur i revòlvers? Al túnel del terror del Tibidabo, amb barrets de cucurutxo i escombres? O sortir al balcó de la plaça Sant Jaume a tirar ninots de paper i pólvores pica-pica cridant: innocents, innocents!, us heu cregut això de la independència!… i de passada, revelar que els Reis són els pares?
Jo no sé si he de riure (de por?) o plorar (de riure?). O afligir-me en comprovar que cada dia que passa estem més dividits i enfrontats. O comprar crispetes i seure a contemplar l’espectacle. O preparar mocadors i abraçades per als qui es quedaran orfes, o tomàquets podrits per als qui els van enganyar. El que sé és que, sisplau, sisplau, sisplau, vull poder pensar en una altra cosa!
La Vanguardia, 13 de juliol de 2017
