Us heu adonat que no tenim proposta? No hi ha decret que doni suport al anomenat “referèndum”. No hi ha cens, ni exposició al públic per fer rectificacions, ni junta electoral, ni cossos de l’administració per vetllar per les condicions de la consulta, ni col·laboració de tots els Ajuntaments, que no ho faran sense condicions legals ni democràtiques. Ah! Es veritat, si hi ha Ajuntaments que no col·laboren faran la consulta al cine del Poble, o al Casal d’Avis. I si no hi ha funcionaris prepararem 4.500 voluntaris…del PDECAT, potser? Els hi posarem camises brunes, potser?….(només perquè es vegin), clar!
Catalunya està sotmesa a un tensionament (proporcional al desgovern) a favor de una proposta política, -cert, amb suport important-, però minoritària, que ha anat creant un llenguatge , un “argot” propi de conceptes aparentment nous, ràpidament envellits, substituïts per d’altres, que al seu torn desapareixen, tot en un esforç de mantenir un “procés” –que saben minoritari-, una activitat permanent, de tal manera que ha desembocat en el “processisme”.
Una activitat d’agitació que gira sobre si mateixa, ajudada per “taules”, “declaracions”, “manifestos”, signatures, canvis d’objectius, manifestacions, i on no han faltat voluntaris que han fet girar la sínia, escolanets que han portat els ganfanons del bisbetó, encara que fins avui amb un resultat magre: no s’han mogut del lloc on eren. Però hi ha un llenguatge, sobretot un llenguatge!
Al anunciar la convocatòria d’un referèndum han anat una passa mes enllà, al límit. “Referèndum” vol dir urnes, es a dir “Democràcia”. Els que estan contra, -els “unionistes”-, es que no volen la democràcia, segons ells.
El llenguatge defineix perfectament la confrontació: demòcrates, contra no-demòcrates, els purs, els de veritat, contra els exclosos.
No han aconseguit més suports, que els inicials. Segueix essent una iniciativa d’un conglomerat conservador. En aquest llarg recorregut, no hi han hagut nous actors polítics posicionats a favor. Es que hi han diferencies essencials, el referèndum ha de ser per molts, en tot cas, una consulta legal i acordada. Per d’altres el final d’un camí on se sotmet a ratificació un acord negociat per les forces polítiques, com així fou en el cas de la Constitució i l’Estatut. Com ha sigut en alguns països europeus la ratificació del Tractat de Lisboa.
No s’hi val a dir que posar urnes es Democràcia. Es condició, si, però cal també mes coses. Les dictadures han posat urnes i organitzat referèndums. Alguns mesos després del febrer del 33, a Alemanya hi va haver referèndum, a Espanya entre el 39 i el 76 n’hi va haver diversos….o a la Itàlia del fascio.
Es democràcia això? Urnes es l’equivalent a democràcia? No! I ho saben.
La llibertat és la Llei!. Només en la Llei hi ha llibertat. La Democràcia es la llei. Un conjunt de regles escrites, votades, conegudes. Essencialment lleis. Tot altre cosa es l’arbitrarietat.
Us heu adonat que no tenim proposta? No hi ha decret que doni suport al anomenat “referèndum”. No hi ha cens, ni exposició al públic per fer rectificacions, ni junta electoral, ni cossos de l’administració per vetllar per les condicions de la consulta, ni col·laboració de tots els Ajuntaments, que no ho faran sense condicions legals ni democràtiques. Ah! Es veritat, si hi ha Ajuntaments que no col·laboren faran la consulta al cine del Poble, o al Casal d’Avis. I si no hi ha funcionaris prepararem 4.500 voluntaris…del pdecat, potser? Els hi posarem camises brunes, potser?….(només perquè es vegin), clar!
I ho sabeu! Sabeu que el referèndum no es possible. No per culpa de Madrid, com dieu. Es perquè no hi ha condicions objectives per celebrar-lo ni temps material, es impossible. Però es una bona excusa per dur el llenguatge de l’exclusió al límit, amb la col·laboració indecent, ofensiva, dels mitjans públics i privats (ajudats amb diner públic) de comunicació.
Aquesta política ha arribat al límit. Heu dut el llenguatge al límit. Les “organitzacions de masses”, han complert la seva tasca d’agitació, però res ha impedit que els vaixells a Itaca s’hagin estavellat contra les roques. I som on érem. I ara que fem?
Recompossar, companys, recomposar! Necessitem un altra política. nova, diferent, que a Catalunya conciti majories. Si persistim amb aquesta vella política, dividim Catalunya per la mitat (¿), però no fem majories.
A Catalunya i a Espanya passen cosses noves, minoria Parlamentaria del Govern, nous actors polítics apareixen a Catalunya. A Espanya noves posicions, plataformes de vocació federal. Manifestos.
Necessitem amics a tot arreu. Quan el President parla solemne del TGV, o les autoritats catalanes de l’Agència Europea del Medicament, ens adonem que necessitem aliats, mes que aliats: amics.
Els amics ofereixen amistat, però demanen lleialtat. I en canvi proposeu marxar. “nosaltres sols”, dieu. Unes quantes fantasies sobre el dèficit fiscal i amb això podem viure sols en un mon global, amb dèficit pels núvols i amb necessitats d’inversió colossals. Farem un TGV de Portbou a Les Cases d’Alcanar? O potser el que necessitem es per anar d’Algesires a Estocolm?
Es l’hora dels catalans a Espanya. Cal abans una posició de majories aquí, i aprofitar els nous temps que venen. Cal que Catalunya recuperi la iniciativa i amb el projecte del Federalisme, lideri un projecte compartit, com ho feu als anys 70, amplament majoritari a Catalunya, i valid per al conjunt dels pobles d’Espanya.
