L’acord signat entre la UE i Turquia el març passat per regular l’entrada de refugiats a territori europeu incompleix amb el règim d’asil i les directives comunitàries i atempta contra les llibertats individuals i els drets que es deriven dels principis de solidaritat i igualtat davant la llei.
És el que planteja Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal anticorrupció i membre de Federalistes d’Esquerres, en el recurs que ha impulsat per anul·lar l’acord entre la UE i Turquia i que va ser presentat davant el Tribunal Europeu de Justícia el passat 29 de novembre. Per a la redacció va comptar amb l’ajuda del també exfiscal José Maria Mena i el jurista i exdiputat, Diego López Garrido.
El recurs ha estat interposat a través de l’advocat grec Harry Ladis i es basa en el cas d’un ciutadà pakistanès, Shabbir Iqbal, que està amenaçat d’expulsió després de fugir del seu país per les amenaces de mort de grups talibans. Carlos Jiménez Villarejo compta amb el suport de diverses organitzacions locals i internacionals per tirar endavant aquest recurs, entre elles Federalistes d’Esquerres.
Per Siscu Baiges i Beatriz Silva
Per què s’ha presentat aquest recurs?
El recurs que s’ha plantejat davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea contra l’acord de la Unió Europea amb Turquia del 18 de març passat té un objectiu fonamental: que sigui suspès cautelarment o provisionalment, una vegada que hagi estat admès a tràmit, i, en segon lloc, i de forma ja definitiva, en virtut de sentència ferma, que sigui anul·lat i que es deixin, per tant, sense efecte totes les seves conseqüències jurídiques, com és el desplaçament forçós dels refugiats que es troben en qualsevol estat membre de la Unió Europea i particularment a Grècia. Que es deixi suspesa aquesta decisió i que cada ciutadà romangui allà on vulgui estar, sense perjudici de recórrer a les mesures de protecció internacional a la qual tenen dret tots els ciutadans externs a la Unió Europea.
Malgrat les revelacions que hagin pogut fer els dirigents de la Unió Europea, l’acord té un eix central que és el retorn immediat dels que anomena ‘migrants irregulars’ que han arribat a Grècia, Itàlia i d’altres estats de la Unió Europea. Hi ha una llibertat de circulació de persones, amb els controls fronterers corresponents, que està garantida pel dret internacional i pels drets humans particularment. Aquestes persones tenen dret a ser acollides en virtut dels principis que regeixen el dret internacional, l’Estatut dels Refugiats, de 1951, conegut com a Convenció de Ginebra, i el Protocol de Nova York que el va desenvolupar, el 1957. Són principis que garanteixen que els ciutadans afectats per situacions de guerra, violència, persecució o por a ser perseguits per raó de les seves idees, nacionalitat, ètnia, etcètera, puguin acudir a d’altres estats buscant asil, acollida, protecció internacional.
D’aquest dret humanitari es deriva que la Unió Europea no podia haver adoptat l’acord amb Turquia, perquè les persones retornades a aquest país tenen un estatut d’absoluta inseguretat personal i jurídica. Així ho van demostrar amb tota claredat els tres eurodiputats del grup d’Esquerra Unitària que van visitar, el mes de maig, els camps de deportats a Turquia. Consta com a annex al recurs plantejat que tots ells van denunciar que Turquia s’estava comportant com una agència de deportació de la Unió Europea i de cap manera com una agència de protecció i asil de les persones que eren deportades.
Al mateix temps hi havia una situació gravíssima per a les persones vulnerables tot i que en les directives comunitàries es parla amb molta intensitat de la necessitat de la seva protecció quan hi ha moviments migratoris: menors, menors no acompanyats, persones malaltes, persones amb malalties psíquiques, gent gran… Els tres eurodiputats van constatar de manera flagrant que aquestes directives no es complien. Van denunciar que només un 10% dels nens dels camps de refugiats a Turquia assistien a l’escola. A més, les persones deportades no tenien accés a advocats, ni cap tipus de garantia per defensar els seus drets. Són persones que no tenen drets.
Això és el que passa de manera patent i flagrant. Aquest acord s’ha d’anul·lar i deixar-lo sense efecte absolutament perquè suposa una lesió gravíssima a principis fonamentals del dret humanitari internacional.
Qui està darrere el recurs?
Les dues associacions que prioritàriament impulsen aquest recurs són l’Associació de Juristes Demòcrates i la Fundació Congrés Català per a la Salut Mental. Van delegar en mi perquè el preparés. Els tractats internacionals de la Unió Europea amb estats externs, com Turquia, estan sotmesos a la legalitat de la Unió i a la legalitat internacional. Els dirigents de la Unió van negar que l’acord amb Turquia fos un veritable tractat però és fals. Ho han demostrat sobradament experts constitucionalistes de màxim rang. Estem davant d’un tractat autèntic amb un estat extern que regula i lesiona drets de persones alienes a la Unió Europea, com són els refugiats procedents de tots els països fronterers amb ella i de països com Síria, Afganistan, Iran, Iraq, …
Només en el marc d’un tractat internacional es pot concebre que es regulin drets de persones externes a la Unió sobre les quals no té cap jurisdicció. Estem parlant d’un tractat entre la Unió Europea i Turquia sobre persones que no pertanyen ni a l’una ni a l’altre, perquè procedeixen d’altres països. Ens semblava que era necessari plantejar la legalitat d’aquest tractat. Una de les funcions bàsiques del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és controlar les mesures restrictives de les persones físiques i jurídiques. No pot fer distincions entre si són nacionals o externs a la Unió Europea.
S’estaven produint resolucions i mesures de la Unió Europea prohibides pels tractats internacionals. El conveni de Roma sobre els drets humans prohibeix taxativament les devolucions col·lectives. Aquest conveni -que no ha signat Turquia- ha estat violat sistemàticament per part de la Unió Europea i és un principi inspirador del dret internacional humanitari.
El nombre de persones retornades massivament a Turquia es desconeix amb exactitud. En un primer moment va ser molt important però després va baixar perquè també va baixar l’arribada massiva de refugiats i immigrants a les costes de Grècia pels controls que va establir la Unió Europea a través de l’OTAN. En el tractat consta que l’OTAN ha de garantir el seu compliment. L’OTAN és una organització militar que es va emprar per impedir l’arribada a Grècia dels refugiats que fugien de la guerra, la fam, la misèria…
Tot això descriu un marc internacional de permanent violació de drets i dels principis que inspiren el funcionament de la Unió Europea. Si llegim el Tractat de la Unió Europea, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea,… veiem que hi ha diversos principis que són la seva columna vertebral. Un d’ells és la solidaritat internacional, que s’ha trencat en virtut d’aquest tractat amb Turquia.
Els acords de reubicació i de reassentament de refugiats adoptats per la Unió Europea han estat incomplerts pels seus estats membres
El 14 i el 22 de setembre de 2015 es van aprovar dues directives comunitàries que feien front al que anomenaven ‘afluència massiva’ de moviments migratoris a Itàlia i, particularment, a Grècia. S’acreditava l’arribada a Europa de 475.000 persones. Part d’elles van ser retornades. D’altres no sabem molt bé què va passar amb elles, perquè van entrar, amb moltes dificultats, en d’altres estats de la Unió. Al setembre d’aquest any, Amnistia Internacional deia que romanien a Grècia aproximadament unes 62.000 persones refugiades i que en estats membres de la Unió Europea només s’havien reubicat unes 3.700 persones. La Unió Europea no està complint els compromisos assumits en les directives de setembre de 2015, quan va dir que reubicaria 120.000 refugiats. No ho ha fet mai. Ni ho farà, crec jo. Està incomplint els seus propis compromisos derivats de l’acord amb Turquia.
La violació dels principis fonamentals inclosos en el Tractat de la Unió Europea i en la Carta de Drets Fonamentalsés flagrant. És una desviació de poder, un abús del poder, del seu exercici no al servei dels ciutadans, la comunitat o els interessos generals sinó al servei d’interessos particulars de la Unió Europea i dels seus estats membres. Hi ha estats com Polònia o Hongria que no han admès la reubicació de cap refugiat al seu territori. Això és absolutament contradictori amb els principis de solidaritat i humanitat que han de presidir la Unió Europea per imperatiu legal.
Estem davant d’una situació de crisi profunda de la Unió Europea. Diguin el que diguin en les seves declaracions, els dirigents europeus estan oblidant i vulnerant sistemàticament els drets fonamentals de tots els ciutadans, siguin nacionals dels estats membres, siguin externs, i el dret a la lliure circulació que les persones tenen, amb independència que s’estableixin uns mínims controls. Una cosa és que hi hagi controls a les zones frontereres de la Unió i una altra diferent es practiqui una política de rebuig i devolució col·lectiva, com s’està produint, de les persones que tracten d’accedir a la condició de refugiat, que mereix una protecció singular i especial, ja que fugen de situacions límit per a la vida i la llibertat, com són les guerres , la violència, la fam, la misèria,…
El recurs està justificat i també està més que justificat que el Tribunal de Justícia se’l prengui seriosament, estudiï a fons els seus fonaments de dret i de fet i faci un pas endavant i proclami per al bé del futur de la humanitat que la Unió Europea va cometre un gravíssim error quan va signar el tractat amb Turquia, el 18 de març de 2016.
Què li demana al projecte europeu, arribats a aquest punt?
Primer, que deixi sense efecte el tractat amb Turquia, que no ha estat mai un ‘país segur’ i menys ara que, després del suposat cop militar, s’han produït unes polítiques autoritàries i repressives respecte de grans sectors de la població, entre ells els jutges i fiscals, que no crec que tinguin molt a veure amb un cop d’Estat. Cal acabar amb aquest tractat si es vol avançar en la solució de la crisi dels refugiats.
Em va preocupar molt l’editorial d’un diari de gran solvència al nostre país que reconeixia que hi ha una política repressiva activa a Turquia però defensava que, malgrat tot, calia mantenir la relació de la UE amb aquest país per fer front a la crisi dels refugiats. És un error manifest. Turquia no ha estat mai un país segur per a ningú. Ha permès que es situés a refugiats al costat de la frontera de Síria, permetent que pateixin les conseqüències dels atacs de qualsevol de les parts en conflicte. Això és així i està passant davant el silenci de la comunitat internacional. És gravíssim.
La Unió Europea ha d’avançar en la direcció de conformar un conjunt d’estats sòlidament units per un objectiu comú de caràcter democràtic, humanitari i respectuós de tots els drets humans. Ha de garantir que els estats que s’estan apartant d’aquests principis tornin a ells. Hem vist aquests dies amb preocupació el tema de la possible elecció d’un candidat de l’extrema dreta a la presidència d’Àustria. Afortunadament, ha conclòs amb l’elecció d’un candidat demòcrata. En qualsevol cas, la Unió Europea no pot consentir que hi hagi estats que en formen part on s’apliquin polítiques de rebuig i repudi de la presència al seu territori de persones estrangeres amb l’origen i les característiques dels refugiats.
La Unió Europea hauria de reforçar el seu caràcter d’estat superior i garantir que no hi ha estats que s’apartin dels principis inspiradors de la seva creació, com la solidaritat internacional.
És aquesta l’Europa federal cap a la qual cal avançar?
La crisi dels refugiats continuarà i és evident que si la Unió Europea vol mantenir una estructura unitària i sòlida enfront de qualsevol política que contradigui els seus principis democràtics ha de garantir que els estats membres tenen una relació harmònica i solidària entre ells, federal. No es pot consentir que es produeixin polítiques anti-humanitàries a les fronteres de Grècia o Hongria i que no hi hagi cap resposta de la Unió Europea o de la Comissió Europea cap a aquests estats.
S’estan corcant els principis federals de la Unió Europea, com a unió d’estats amb principis comuns respectats per tots els estats membres. Si no és així, es posen en crisi els principis de naturalesa federal que van inspirar en el seu moment la creació de la Unió Europea que tenim ara.
Necessitem una Europa federal i solidària per fer front a aquesta crisi dels refugiats?
Necessitem una Europa on tots i cadascun dels seus estats membres respectin la totalitat dels drets fonamentals de la persona, que estan proclamats a l’article 2 del Tractat de la Unió Europea i en tots els articles de la Carta Fonamental. A partir d’aquí, es pot construir una estructura sòlida i federal. No calen nous principis comuns, que ja estan establerts en els seus tractats, sinó garantir-los i respectar-los per part de tots els estats membres.
Caldria unificar la política d’asil en tots els països de la Unió?
Cal posar en marxa polítiques de protecció internacional en els termes més amplis possibles. Des de l’aplicació sistemàtica del dret d’asil fins a la protecció subsidiària establerta àmpliament en els convenis internacionals i en les directives comunitàries.
Cal la voluntat política de superar l’actitud discriminatòria que ha dominat en molts governs de la Unió Europea respecte de les persones procedents de països veïns que acudien a Europa intentant salvar les seves vides. A Europa, de vegades, no només no han trobat aquest salvavides necessari per continuar vivint dignament amb les seves famílies, sobretot les persones vulnerables, sinó que han trobat rebuig. Des d’aquest rebuig no es pot construir una Europa federal. L’Europa federal només es pot construir des de l’acolliment, des de la protecció internacional i des de la reubicació de tots els refugiats entre els estats membres.
Els milers de persones que estan arribant a Europa buscant acollida representen una xifra gairebé inapreciable en comparació de la població europea i pot ser assumida sense cap tipus de problema de convivència. I si n’hi ha, i sabem que n’hi ha hagut a Hongria o a Alemanya, amb grups d’extrema dreta, cal prendre les mesures adequades per a perseguir i evitar qualsevol política de discriminació, d’odi, d’incitació al rebuig de persones perquè són ‘diferents’ dels que som europeus d’origen.
Per a la presentació del recurs ha estat fonamental la denúncia del ciutadà pakistanès Shabbir Iqbal, detingut a Grècia, i del seu advocat grec, Harry Landis.
El recurs s’ha fonamentat sobre dos requisits bàsics, que han estat una de les coses que l’han retardat. Calia trobar la persona refugiada que reunís els requisits que exigeix el tractat de funcionament de la Unió Europea. Es pot recórrer davant una decisió de qualsevol òrgan de la Unió -en aquest cas, el Consell Europeu- que violi normes nacionals o internacionals o que incorri en desviació de poder que perjudiqui persones físiques o jurídiques.
Les persones físiques estan perfectament legitimades per impugnar el Tractat mitjançant un recurs. Iqbal és un refugiat pakistanès. Part de la seva família ha estat assassinada per Estat Islàmic. Una altra part segueix encara al Pakistan. Ell mateix està a hores d’ara a Grècia, exposat a ser deportat perquè se li ha denegat l’asil. L’Oficina Europea d’Asil (EASO) està actuant amb criteris molt restrictius en la concessió d’asil a aquestes persones que han buscat refugi a Grècia i la Unió Europea.
Calia el compromís d’un ciutadà com ell. Un ciutadà extern a la Unió Europea, procedent d’un país conflictiu, com ho són Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Eritrea… Són éssers humans, persones que tenen una dignitat inviolable. Per tant, el que hi hagi algú que s’hagi atrevit a oferir-se per impugnar el Tractat de la Unió Europea amb Turquia, perquè viola normes europees i internacionals que lesionen els seus drets fonamentals, té un valor enorme.
Naturalment ha representat un esforç complementari trobar un lletrat grec que estigués disposat a assumir el compromís de presentar el recurs. La seva interposició és fruit de l’acord d’un conjunt d’organitzacions democràtiques i humanitàries del nostre país i, al mateix temps, del lletrat Harry Ladis, que ha assumit portar-lo al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
El gruix del recurs, més els annexos que el complementen, justifiquen i li donen solidesa va ser preparat a Barcelona. La suma dels esforços de tots ha fet possible que el dia 29 de novembre s’enviés per via electrònica al Tribunal de Justícia de Luxemburg.
Vull destacar el valor que té la suma d’un ciutadà refugiat en una situació límit, perquè està exposat a la deportació en qualsevol moment, i un advocat format, rigorós, seriós, que no ha tingut inconvenient a treballar sobre la base d’un estudi fet a Barcelona. La suma d’aquests esforços ens ha portat a una situació d’incertesa, pendents de la decisió del Tribunal de Justícia de Luxemburg, però hi ha raons molt sòlides perquè admeti a tràmit el recurs i, a partir d’aquí, segueixi les passes previstes en el seu reglament processal.
És una aposta important pel dret, per la justícia, pel respecte dels drets humans, per les lleis humanitàries, per una societat europea els governs i en el seu conjunt respectin, sense cap tipus de vacil·lacions, el que són els principis que van donar lloc a la Unió Europea en el seu dia i que ha d’avançar cap a un estat unitari i federal, sòlid, generós, humanitari i profundament democràtic.
A banda d’un recurs que paralitzi el Tractat de la Unió Europea i Turquia no caldria plantejar d’altres vies judicials per exigir responsabilitats polítiques i penals als qui l’han aprovat?
El recurs denuncia que el Consell Europeu, constituït pels caps d’estat i de govern de tots els països membres de la Unió, ha incorregut en una violació greu de normes jurídiques del propi sistema comunitari, amb desviació i abús de poder al servei d’interessos aliens als principis de la Unió i en perjudici de milers i milers de persones en situació de vulnerabilitat absoluta com són els refugiats. Això comporta una responsabilitat política gravíssima. Si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea arribés a aquesta conclusió la responsabilitat política dels dirigents europeus quedaria acreditada.
Espero que la independència del tribunal garanteixi una resposta neutral, imparcial i que, sota cap concepte, es deixi influir pels estats membres i els seus governs. Donada la transcendència internacional i humanitària que té aquest recurs espero que el Tribunal de Justícia de Luxemburg superi qualsevol risc de pèrdua de neutralitat o d’imparcialitat i que de forma independent resolgui de manera favorable al recurs i a aquests milers de persones a les quals Europa no ha volgut donar la resposta que, com a éssers humans i per la seva dignitat, mereixien.