El risc d’una evolució populista o peronista és cada vegada més versemblant
La campanya s’obre sota un monumental desequilibri de forces entre les llistes proindependència i les altres. Desequilibri no només quantitatiu (l’aclaparadora superioritat de mitjans de la llista Romeva li confereix gairebé el caràcter de candidatura oficial), sinó també qualitatiu: en negar-se a la lògica plebiscitària, les altres llistes han evitat formar un front del no de manera que hi acudeixen en ordre dispers: no tenen un dirigent comú, ni símbols conjunts, ni complicitats, ni tan sols una bandera compartida.
Però aquesta és només una dimensió de la raresa d’aquestes eleccions. Anoteu: el president sortint i el cap de l’oposició estan en la mateixa candidatura (que cap dels dos, tot i això, no encapçala); ningú no defensa la gestió del Govern sortint, criticat fins i tot pels seus mateixos membres; Mas i l’extrema esquerra de la CUP van de bracet; tots els caps de llista són nous, excepte el del més vell partit (que es presenta per primera vegada). Podríem continuar.
La perplexitat de Madrid té a veure amb aquesta explosió dels canals d’expressió i representació política. El sistema de partits és el cervell col·lectiu d’una societat democràtica. Si els reptes que ens esperen després del 27-S ja són formidables, afegiu-hi aquest: com podrà aquesta societat governar-se, decidir o negociar sense que ningú tingui la responsabilitat d’articular-la políticament?
El risc d’una evolució populista o peronista és cada vegada més versemblant.
