“Els espanyols, als catalans, ens estimen, no ens estimen…?”. La veritat és que a mi sempre m’ha costat entendre aquesta pregunta. Què significa amor aplicat a grups de milers, milions de persones? Nosaltres, els catalans, estimem els de La Rioja?
Semblava que la situació política a Catalunya s’estava calmant i que podríem pensar en altres qüestions en què ens hi va molt: el futur de l’euro, la sanitat universal, el que ha passat a Grècia, el recurs contra la llei de l’avortament sobre el qual s’ha de pronunciar el Tribunal Constitucional, la Lomce, el canvi climàtic… Però no. Amb eleccions catalanes a la vista, ha tornat el monotema. I una de les seves manifesta cions és l’eterna pregunta, que torna a aparèixer en articles, cartes al director, xarxes socials: “Els espanyols, als catalans, ens estimen, no ens estimen…?”.
La veritat és que a mi sempre m’ha costat entendre aquesta pregunta. Què significa amor aplicat a grups de milers, milions de persones? Nosaltres, els catalans, estimem els de La Rioja? Les metgesses estimen els seus pacients? Els jutges estimen els advocats? I què passa amb l’empresa que ens subministra l’electricitat? Ens estima o ens instal∙la el comptador interessadament, per diners? Potser és que sóc molt rara, però a mi, com a ciutadana, em són indiferents els sentiments: m’importen els drets i les obligacions. De l’amor, ja me n’ocupo jo sola –gràcies– en la meva vida privada. Tampoc no defenso cap col∙lectiu: ni les catalanes i els catalans, ni les espanyoles i els espanyols, ni les dones, com a tals: el que vull és el més just per a totes i tots.
Evidentment, si un col∙lectiu és discriminat, cal defensarlo contra aquesta discriminació, però en nom dels valors –de la llibertat, la igualtat, la dignitat–, no pas dels sentiments. Si el sistema de finançament, el recurs d’anticonstitucionalitat o el mapa ferroviari no són equitatius ni eficients, si afavoreixen certs interessos en detriment d’altres, revisemlos, però no diguem, com es llegeix aquí i allà, que “els espanyols ens odien” i per això “ens espolien”, “no ens deixen votar” o “boicotegen el corredor mediterrani”. Que atiar les emocions nacionals és un recurs fàcil i temptador, però inútil en el millor dels casos, com a Grècia, i en el pitjor, perillosíssim, com en altres exemples que tots tenim al cap. Que berlusconitzar la política només convé als que volen manipularnos, cosa molt més fàcil apel∙lant a les vísceres que a la intel∙ligència. I que en una hora crucial com la que se’ns presenta tenim coses més importants a fer que esfullar margarides.
La Vanguardia, 30 de juliol de 2015
