Quan sento a parlar de pàtries, patriotisme, sobirania… m’agafa una certa al·lèrgia, gairebé instintiva. Fins i tot el concepte de patriotisme constitucional, que defensa Jürgen Habermas per promoure un patriotisme postnacionalista arrelat en els valors republicans, no m’acaba d’agradar: l’entenc i el comparteixo, però jo parlaria més de ciutadania i civilitat
Val a dir la veritat que quan sento a parlar de pàtries, patriotisme, sobirania… m’agafa una certa al·lèrgia, gairebé instintiva. Fins i tot el concepte de patriotisme constitucional, que defensa Jürgen Habermas per promoure un patriotisme postnacionalista arrelat en els valors republicans, no m’acaba d’agradar: l’entenc i el comparteixo, però jo parlaria més de ciutadania i civilitat. El sentiment de pàtria, per reprendre una idea del poeta Joan Maragall, pertany més al terreny de les creences que al de les idees i, per tant, és un material sensible de què se’n pot treure molt profit. El nacionalpopulisme avança de nou per Europa, esperonat pel llarg cicle de crisi econòmica. S’ha apropiat del relat, com es diu ara. Tot i això, l’apel·lació al patriotisme és tan vella com la història de la humanitat.
Fa cent anys, quan Europa es dessagnava en una guerra fratricida, la retòrica patriòtica era una moneda corrent. Sé que és un recurs fàcil, però com que vivim a l’era de la imatge, on tot es vol simple, emotiu i espectacular, l’utilitzaré: a Camins de glòria, un coronel (Kirk Douglas) és comminat per un general francès a prendre una posició alemanya, al preu d’haver de sacrificar la majoria dels seus homes: “Tota França depèn de vostè”. “No sóc un toro, general; no em posi davant la bandera de França perquè envesteixi”. “Pot ser que estigui equivocada la idea de patriotisme, però on hi ha un patriota hi ha un home honrat”. “No tothom opina així. El doctor Johnson (Samuel) deia una cosa molt diferent sobre el patriotisme… Va dir que era l’últim refugi dels canalles”.
No vegeu en aquest exemple, paradigma d’un temps en què la guerra de trinxeres marcia la flor de la joventut europea, cap menysteniment del patriotisme en l’accepció de sentiment de què els parlava. Critico l’explotació espúria d’aquest sentiment de pàtria. En un article homònim, publicat a La Il·lustració Llevantina (16/XI/1900), Joan Maragall escrivia: “Si torno d’Amèrica o bé d’Àsia, per exemple, a l’entrar a Europa tinc la sensació de trobar-me en quelcom que m’és més propi que els països d’on vinc; després, al travessar la frontera espanyola, em sento en quelcom més propi encara; al posar els peus en terra catalana, aquesta sensació és més intensa i forta; i al veure’m a Barcelona me sembla talment com si ja fos a casa, mes no tant encara com a l’asseure’m prop la llar i enmig dels meus. Aquesta gradació de sentiments és la que ens fa dir segons les ocasions: nosaltres europeus, nosaltres llatins, nosaltres espanyols, nosaltres catalans, nosaltres barcelonins”. La pàtria així definida, entesa com la terra natal, “l’àmbit de tots els àmbits”, en paraules d’un altre poeta, Miquel Martí i Pol, és el lloc on s’arrela l’arbre de les nostres vides per poder créixer i projectar-se, sobre una base sòlida, en el món.
Afortunadament per als europeus, aquell sentiment gradual de pàtria, que va definir Maragall a començaments del segle XX, troba avui l’encaix, s’articula, en el marc de la ciutadania compartida d’una Unió Europea, “unida en la diversitat”, segons la divisa de la seva non nata Constitució. Una ciutadania europea que té tota persona que tingui la nacionalitat d’un Estat membre i que s’afegeix a la ciutadania anterior sense substituir-la. Ens garanteix el dret de lliure circulació i residència que els euroescèptics i antieuropeus posen en dubte. L’europeïtat, la condició d’europeu, hauria de ser la identitat cívica troncal que permetés superar les velles picabaralles intraeuropees i afrontar el repte de la nova immigració. “En teoria, hauria de ser més fàcil sentir-se turc-europeu, algerià-europeu o marroquí-europeu que no pas turc-alemany, algerià-francès o marroquí-espanyol”, va escriure Timothy Garton Ash. A Catalunya, un país de frontera i mestissatge, aquest sentiment gradual de pertinença és una constant de la seva història. Es va traduir el passat en allò que el professor Josep M. Fradera denomina “cultures del doble patriotisme” (català i espanyol), del qual la cultura popular ens aporta múltiples exemples: des del Virolai de Verdaguer -“Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient”- fins a l’arrelament de la sarsuela, amb Amadeu Vives com a màxim exponent.
És veritat que la història, igual com l’aigua passada, molí no en mou. Però també és cert que aquesta gradació del sentiment de pàtria, que es concreta en el marc de ciutadanies compartides, és un pilar de la cohesió europea. En aquesta línia, Pedro Sánchez ha argumentat aquesta setmana que la riquesa de Catalunya i d’Espanya és la diversitat: “Volem un país en el qual cadascú es pugui sentir com vulgui en l’ordre que vulgui”. Li faltava afegir, com ja va dir Joaquín Almunia el 2000: “No em preocupa tant l’ésser d’Espanya com la construcció de la convivència entre els espanyols, fins i tot d’aquells que no se sentin espanyols”. Tot i això, pot ser que aquesta apel·lació a la ciutadania compartida estigui mancada d’èpica davant d’aquells que, d’Atenes a Madrid, de Londres a París, recuperen el relat patriòtic.
En qualsevol cas, fóra bo de recordar-los el consell de Manuel Azaña en el debat de l’Estatut (27/III/1932): “Davant d’un problema polític, greu o no greu, poden oferir-se dues o més solucions, i el patriotisme podrà impulsar, i urgir, i posar en tensió la capacitat per saber quina és la solució més encertada; però una ho serà; les altres, no; i fins i tot pot passar que totes siguin errònies. Això vol dir, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polèmica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica; es necessita que, a més de patriòtica, sigui encertada”
(La Vanguardia, 7 de febrer de 2015)
