El president Mas, buscant el didactisme, guarneix els discursos amb metàfores marineres, però també mitològiques i bíbliques. Vet aquí el decàleg
1 El mar i les onades
L’estat de la mar, de la mar calma a la mar embravida, fins i tot plena de taurons, és omnipresent en els discursos del president. Segons d’on bufi el vent i la seva intensitat, caldrà navegar d’una manera o d’una altra, malgrat els vents molt forts i les onades altes. I si en lloc de navegar, nedem, Artur Mas també té imatges encertades. Hi ha dues maneres de passar una onada: o la passem per sobre i ens du on ella vol, o ens submergim i la passem per sota, de manera que controlem cap a on anem. Quan es mou en el medi marítim, el president afina prou.
2 A motor o a vela
Abans d’anunciar el nou 9-N, Mas ens va il·lustrar amb els matisos de la navegació a motor i a vela. Amb la consulta convocada segons la llei del Parlament, el procés sobiranista navegava a motor. Si fallava el motor, però, és a dir, si el Constitucional suspenia la llei de Consultes i el decret per al 9-N, no calia témer res: hauria arribat el moment de desplegar les veles i continuar endavant esperant que els vents fossin favorables: “No podem canviar els vents, però sí moure les veles”, va dir en una altra ocasió. Ara mateix ja som en aquest moment i ningú no sap ben bé d’on bufa el vent ni si s’arribarà a bon port.
3 El timó i el timoner
La del timó és la metàfora més justificada, pel regal de son pare. El timoner menant la nau és una figura antiga en política, però té un problema: Mao Zedong se la va quedar en exclusiva quan va ser batejat com el Gran Timoner. És per això que qualsevol referència al timoner té el problema que més d’un no pot deixar de pensar en el líder comunista xinès. Molt abans que Pujol confessés, Mas s’hi referia com el bon timoner que havia sabut dur el vaixell del catalanisme. Ai!
4 El viatge a Ítaca
Gràcies a Homer sabem la història del famós heroi grec Odisseu (Ulisses per als romans). El rei d’Ítaca, conegut pel seu enginy i astúcia, després de la guerra de Troia va retornar a Ítaca, però el viatge va ser un “camí llarg, ple d’aventures i de coneixences”. Al segle XX, el poeta grec Kavafis va actualitzar el viatge a Ítaca i a casa nostra Lluís Llach el va musicar. És l’obra de maduresa del cantant empordanès i un punt de referència del catalanisme modern que el president ha convertit en una de les metàfores del camí cap a la independència. El president diu Ítaca, amb correcta pronúncia esdrúixola, no plana com la va popularitzar Llach. El que potser no ha tingut en compte Mas és que l’important és el camí i no tant arribar al destí (o potser sí que i és just el que vol dir): “Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. / Has d’arribar-hi, és el teu destí. / Però no forcis gens la travessia. / És preferible que duri molts anys / i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa”.
5 David i Goliat
Una de les històries més cèlebres i recurrents de l’Antic Testament és la de David i Goliat. El futur rei de Judà va vèncer el gegant filisteu no pas amb la força, sinó amb l’astúcia. Com que era pastor, era molt destre amb la fona per defensar el seu ramat de les bèsties que el volien atacar, i va ser d’un cop de roc llançat amb massa traça que va estabornir Goliat: l’astúcia del petit (Catalunya), davant la força del gegant (l’Estat). La metàfora és encertada, però com que Mas no s’amaga darrere cap pantalla de plasma, respon a moltes preguntes. I de vegades, de tant enraonar, acaba vantant-se de la seva astúcia, la qual cosa és un contrasentit. I passa de la metàfora del roc a la faixa a la de l’as a la màniga de la partida de cartes amb una elasticitat envejable.
6 Una figura de porcellana fina
La unitat dels partits sobiranistes ha estat metaforitzada per Mas com una figura de porcellana fina: una cosa delicada que cal tractar amb cura perquè no es trenqui. La imatge és bona, però s’hauria pogut millorar, per exemple, fent servir un mosaic, que està format de diverses peces i que només té sentit si les peces es mantenen unides. En qualsevol cas, ha estat una metàfora de llarg recorregut i, potser per això, tant d’anar el càntir a la font, arriba un dia que es romp. I si es trenca, cal enganxar-la, amb Super Glue -com va dir Cuní- o amb qualsevol altra cola, però no pas soldar-la, com va dir Mas.
7 El Petit Príncep
Continuant ja lluny de les metàfores marineres, la diada de Sant Jordi de l’any passat el president va aprofitar la coincidència amb el 70è aniversari de la publicació d’El Petit Príncep per comparar Catalunya amb una rosa, que cal cuidar tot i que “té algunes espines, però sobretot té la flor”. I va plantejar el dret a decidir com el dret de “cuidar la nostra rosa, sense més tuteles que les escollides”. Lluny del mar, les metàfores del president no acabaven de lliscar a tot vent. Semblen boniques, però s’aguanten amb fils i no transmeten un missatge potent.
8 Trens en una altra via
La metàfora del xoc de trens no és pas del president Mas, esclar, però és lògic que amb tanta circulació de combois amunt i avall, hagi hagut d’acabar dient-hi la seva: “Molta gent d’aquest país ja no circula per la via del xoc de trens, sinó que circula per una altra via”. És l’altra dimensió, és la desafecció, és la manera d’il·lustrar el fet que els ciutadans que estan a favor del procés sobiranista han marxat del corrent principal i ja circulen per les vies alternatives.
9 El cotxe i el retrovisor
“Quan fem ruta, òbviament hem de mirar endavant, però sense oblidar que a través del retrovisor hem de saber què ha passat o què està passant rere nostre. I els actes del tricentenari ens serveixen també per a això”. És un altre dels exemples de figura no marítima que s’entén, però que no és ni prou clara ni plàsticament prou bonica.
I baixant al terreny esportiu, camp adobat per a la retòrica, en la presentació de la Supercopa de Catalunya, el president va reconèixer: “Avui, el partit que tinc al cap és un altre”. I va reblar: “Espero que hi hagi una gran participació i un bon resultat”. La metàfora esportiva, tot i que fàcil, sempre és agraïda.
10 La canya de bambú
Per il·lustrar la capacitat de resistència del poble de Catalunya, Mas el va comparar amb una canya de bambú, que “es doblega, el vent la pot anar torçant, és molt flexible, no es trenca, es va inclinant, inclinant, inclinant, però hi ha un moment que es redreça, que es posa dreta: és el que està passant a Catalunya”. És una imatge molt adequada i forma part dels consells de llibre que es donen a les persones que passen per situacions d’estrès. Ara bé, potser no calia anar a buscar bambú a l’altra punta de món; un jonc hauria fet el fet i hauria remès a l’exemple de la mata de jonc de la Crònica de Muntaner: un a un, els joncs es poden arrencar amb facilitat; però la mata no es pot arrencar de cop. És a dir: un poble unit no es pot destruir.
De part del cronista, aquesta l’hi regalo, president.
(La Vanguardia 19 d’octubre de 2014)
