El passat 15 de novembre, el setmanari britànic The Economist es mostrava partidari de deixar votar als catalans com la millor fórmula per vèncer el separatisme. Deu dies després, Francesc Trillas, membre de Federalistes d’Esquerres, comentava aquest editorial a Europp, el blog de la London School of Economics. A continuació reproduïm el text íntegre de la resposta així com vam fer en el seu moment amb l’editorial
Les preferències de les persones amb identitats múltiples que defensen algun tipus d’alternativa federal, que són, probablement, la majoria a Catalunya, no estarien representades en un referèndum ‘sí / no’ a la independència. La pròpia naturalesa d’una campanya del referèndum assegura que les parts se centrin exclusivament en “guanyar” la batalla en comptes de tractar de trobar un acord que sigui acceptable per a tothom
Antoni Zabalza, professor d’Economia a la Universitat de València, va argumentar en un article al diari espanyol El País el 21 de novembre que en una projecció de les dades dels participants en la “consulta” de 9 de novembre (on tothom que volia votar podia fer-ho) en un referèndum legal amb alta participació, el vot afirmatiu a la independència arribaria al 44 per cent de l’electorat. La xifra és similar al que podria projectar-se des del vot dels partits propers a tesis independentistes en eleccions autonòmiques.
La pregunta és si aquestes fonts d’informació han de ser complementades amb un referèndum oficial, vinculant, pel que fa a la independència, com el que va tenir lloc a Escòcia. L’editorial de The Economist on proposa un referèndum, en les seves paraules, per derrotar a la independència de Catalunya, em dóna l’oportunitat d’expressar la meva opinió un cop més sobre aquesta qüestió.
Un referèndum sobre la independència, amb una pregunta clara i regles clares, té avantatges per a aquells que, com jo, veuen la secessió catalana com un desenvolupament negatiu per a Catalunya, Espanya i Europa. A més, és una manera democràtica de prendre una decisió. Però no és l’única manera de fer-ho. Un referèndum sobre la independència també té desavantatges, que inclouen almenys els següents.
En primer lloc, qualsevol forma de democràcia que presenti dues opcions extremes per a l’electorat proporciona una plataforma per als grups extrems que practiquen la intolerància i fins i tot podria crear una situació que s’aproximi a la ‘llei de la turba” (de la qual ja hem tingut alguns exemples, tant a Catalunya com a Espanya). Segons totes les dades disponibles, els sectors anti-secessió són de parla diversa, però més que proporcionalment castellana, de classe obrera i sense massa poder, així que amb prou feines són visibles ja actualment en els grups de la societat civil que dominen el debat polític a Catalunya.
Les preferències de les persones amb identitats múltiples que defensen algun tipus d’alternativa federal (que són, probablement, la majoria a Catalunya) no estarien representades en un referèndum ‘sí / no’ a la independència. La majoria dels votants donen suport a una alternativa al voltant d’una organització administrativa federal. Sobre quina base aquesta majoria ha de ser privada del dret que la seva opció aparegui clarament en la papereta de vot? Per descomptat, per altra banda, la presentació de més de dues opcions faria la pregunta menys clara, de manera que, si hem d’establir una alternativa federal, el referèndum hauria d’ estar limitat a dues opcions: el federalisme i l’status quo.
La majoria dels votants donen suport a una alternativa al voltant d’una organització administrativa federal. Sobre quina base aquesta majoria ha de ser privada del dret que la seva opció aparegui clarament en la papereta de vot? Per altra banda, la presentació de més de dues opcions faria la pregunta menys clara, de manera que, si hem d’establir una alternativa federal, el referèndum hauria d’ estar limitat a dues opcions: el federalisme i l’status quo
En segon lloc, un referèndum “sí / no” sobre la independència tindria implicacions més enllà d’Espanya: cosa que The Economist ha assenyalat abans, tot i que sembli haver oblidat l’argument recentment. Un referèndum sobre la independència incorre en tot un seguit de problemes de compromís. Hi hauria efectes en cascada, tant interns com externs: obriria una porta per als referèndums que podrien exigir-se en llocs de Catalunya que pensen que pertanyen a Espanya, i a la resta de regions europees que s’oposarien al fet que se’ls nega una opció que en canvi s’ofereix a Catalunya i Escòcia. Això comporta el perill real de crear incertesa i inestabilitat econòmica i política, el menyscabament de qualsevol unitat a Europa en el llarg termini, i podria provocar una crisi financera a la zona euro en el curt termini. Europa no es construirà a cop de referèndums sobre la independència: en algun moment l ‘”efecte dòmino” hauria d’arribar al final.
En tercer lloc, la pròpia naturalesa d’una campanya del referèndum assegura que les parts se centrin exclusivament en “guanyar” la batalla en comptes de tractar de trobar un acord que sigui acceptable per tothom. A Catalunya i Espanya tenim suficients valors en comú perquè aquest acord sigui possible, acord que beneficiaria a tothom als ulls de la majoria dels observadors externs. Però hi ha pocs incentius per arribar a aquest tipus d’acord i, els pocs que hi ha, desapareixerien en una campanya del referèndum.
En quart lloc, a nivell pràctic hi hauria serioses dificultats en l’organització d’una campanya coherent del “no” – molt més greus que les que es van donar a Escòcia. Els anti-secessionistes són diversos, incloent federalistes democràtics, feixistes i molta gent al mig. És difícil veure per què els federalistes demòcrates han de ser impulsats a fer campanya al costat del Partit Popular de Mariano Rajoy (o grups fins i tot més dretans): un partit que encara es nega a condemnar la dictadura franquista.
Finalment, una pregunta clara “sí / no” a la papereta no es pot equiparar amb una opció clara en la realitat. Aquí hem de preguntar què significa realment la independència al segle XXI en un territori que es troba tant a la Unió Europea com a la zona euro. Els 28 estats-membres, comunicaran a l’electorat català abans del referèndum la seva posició sobre la pertinença d’una Catalunya independent dins de la UE? La victòria dels vots ‘sí’ donaria lloc a unes negociacions: l’acord final seria previsiblement diferent de la posició inicial dels secessionistes. Què passa llavors si a la majoria no li agrada l’acord: s’hauria de fer un altre referèndum?
Hem de preguntar què significa realment la independència al segle XXI en un territori que es troba tant a la Unió Europea com a la zona euro. Els 28 estats-membres, comunicaran a l’electorat català abans del referèndum la seva posició sobre la pertinença d’una Catalunya independent dins de la UE?
Quan es plantegen arguments com aquests, són contestats sovint només amb arguments parcials, com la presentació d’un referèndum sobre la independència com l’única opció per derrotar el moviment secessionista, o justificant un referèndum citant la llibertat dels pobles (o una concepció genèrica similar). Però és necessari rebre una resposta que consideri seriosament tots els arguments anteriors, o almenys una part d’ells. Certs fenòmens tenen múltiples causes i conseqüències: un referèndum sobre la independència, independentment de la claredat amb què es plantegi, tindria múltiples conseqüències – no totes elles desitjables.
A diferència del Regne Unit, Espanya té una Constitució escrita, i va tenir una dictadura de 40 anys al mig del segle XX. A diferència del Canadà (un altre potencial exemple), Espanya pertany a la Unió Europea i a la zona euro. Això introdueix restriccions vinculants que sovint són oblidades pels contribuents benintencionats a aquest debat. Jo per descomptat no faig la predicció que un referèndum d’independència mai es durà a terme a Catalunya: si es fa, jo votaria ‘no’ a la independència, però jo preferiria votar ‘sí’ al federalisme. Seria més coherent per a observadors externs, com The Economist, defensar el vot a favor de l’opció que pensen que seria millor per a Catalunya, en comptes d’un vot en contra de la independència.
Les Nacions Unides no reconeixen el dret sense restriccions dels pobles a l’autodeterminació – interpretat com el dret a la secessió. Fins i tot al Regne Unit això està clar, amb el Partit Laborista i el Partit Liberal Demòcrata actualment mostrant ben poc interès en un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE per al 2017, exigit pel Partit per la Independència del Regne Unit i els representants euro escèptics dels conservadors. A França, els partits polítics democràtics no mostren molta simpatia per la proposta de Marine Le Pen de celebrar un referèndum sobre la retirada francesa de la UE, tot i que, sens dubte, un tal referèndum seria perfectament democràtic en la seva formulació.
Un referèndum sobre un millor federalisme s’ha de basar en un acord anterior, acceptat per la Unió Europea, i que permeti avançar cap a una millor arquitectura federal per a Catalunya, Espanya i Europa. L’actual Constitució espanyola va ser basada en un gran acord, i amb el suport d’una majoria hegemònica de les poblacions catalana i espanyola: un nou acord hauria de tenir un suport similar. En cas contrari, la reforma de l’status quo no seria legítima.
