Tenim el que podríem anomenar la paradoxa catalana: els que per principi haurien de defensar els drets trepitjats dels aturats, de la sanitat, dels barris abandonats, de la llibertat d’expressió… són els més ferotges defensors d’una independència que conduiran els amos. Quina diferència hi ha entre Convergència i la CUP, per exemple? Cap de fonamental, perquè per totes dues formacions en aquest moment l’objectiu és el mateix, la independència; les altres coses són lletra petita
És una sensació nova, una cosa que en més de vint-i-cinc anys d’escriure articles a Barcelona no havia sentit mai. La sensació de sentir-se controlat, com si els dipositaris del control polític t’estiguessin esperant per fer-te pagar amb garrotades verbals -de moment només verbals- les llicències a què t’obliga viure en una societat cada vegada més al·lucinant. Ortega y Gasset solia referir-se en la intimitat dels seus últims anys a “l’erosió del quotidià”. Exactament això comença a ser un lloc comú per a bona part de la ciutadania que no es disfressa amb banderes al vent i sent aversió als himnes patriòtics.
L’erosió del quotidià està minant aquest país, i és obvi que m’estic referint a Catalunya. Perquè l’obligació ètica, que amb prou feines si té a veure amb la moralitat o el compromís ciutadà, tan citats fa dècades, ara es limita a l’essencial, i l’essencial és la pregunta més estúpida que en tot just dos anys ha fet seva la casta per perpetuar-se: vostè és independentista? Pels que vam viure l’Euskadi de la dècada dels vuitanta, les converses començaven, i de vegades s’acabaven, de manera semblant: “Tu ets abertzale o espanyolista?”.
Escriure per a un públic ampli s’ha convertit en un exercici d’estil en el qual el signant hauria d’afegir, al nom i cognom, una postil·la: “Aquest text que llegiu està redactat en el benèfic estil de Tartuf”. És a dir, no és tot el que penso, ni tan sols la meitat del que penso, però és l’única manera de no tenir problemes i que no t’increpin els talibans de la nova veritat històrica reforçada pels seus historiadors més eminents -el vell mestre Josep Fontana s’ha tornat muetzí de mesquita (almuédano, es deia en castellà antic) i ha proclamat que els catalans històricament som superiors als castellans, que no mereixen ni que se’ls expliqui la seva inferioritat; una idea que ja va tenir gran èxit a l’Àfrica del Sud. Per tant estem en el compromís de corregir l’intempestiu pel tartufesc.
A mi m’hauria agradat escriure sobre un magnífic llibre que està passant sense pena ni glòria. De títol poc feliç i a més amb 500 pàgines. Humo humano, del nord-americà Nicholson Baker (Editorial Debate), una autèntica exhibició de talent literari, periodístic i històric sobre com els poders fàctics van fer anar la preparació i extensió de la Segona Guerra Mundial. Però per més fascinant que em sembli aquest llibre, el lector habitual consideraria aquesta picada d’ull a ampliar els horitzons dels nostres debats, i per tant de la nostra cultura, com a escapisme. El columnista s’arronsa i no s’atreveix a tocar el que realment està passant: el nostre procés, que cada vegada té menys elements polítics i cada vegada s’inclina més cap al kafkià.
Per tant, no ens queda més remei que tornar a les nostres rodes de molí i suportar la mirada obliqua dels controladors. Contra l’enemic val tot, però alerta de no ofendre els nostres! El que crida més l’atenció de la situació que vivim a Catalunya és la desaparició de l’esquerra. Des de la més ortodoxa, que representava Josep Fontana mateix, conspicu estalinista i roig oficial, a qui en el seu moment els seus col·legues universitaris, sempre tan solidaris, van negar la categoria de “catedràtic emèrit” -haurien de tornar a reunir-se i corregir l’espifiada ara que és dels nostres i en grau superlatiu-. Suggereixo la lectura de la seva recent entrevista a El Periódico de Catalunya, de la qual encara no em sé avenir, però que potser ajudarà a endinsar-se en la paranoia que vivim i de la qual costarà sortir. Perquè el nacionalisme, en general, no seria res sense l’aportació dels historiadors. I aquí hi ha una diferència capital que col·loca la literatura en un lloc d’excepció. Un escriptor de raça que pretengui representar un país ha d’escriure bé; un historiador acadèmic, per l’essència del seu ser, pot pensar amb les orelles i escriure amb el cul.
La dissolució de l’esquerra a Catalunya ve de lluny. El pujolisme la va treballar amb cura, tot i que, per ser objectius, li van posar tan fàcil que n’hi havia prou amb una oferta i ja es convertien en intel·lectuals transversals. És un fenomen que no només va passar aquí sinó a tot Espanya. La traición de los clérigos, el llibre tan citat i sobrevalorat de Julien Benda, feliçment molt poc llegit, aquí s’hauria de dir La fragilitat de les consciències intel·lectuals.
Catalunya, que va ser de bon tros el planter més important de la intel·ligència espanyola durant diverses dècades, hauria de patir, o de gaudir, depèn de l’angle des d’on es miri, les transformacions més vistoses. Si em posés a dir noms, a banda que augmentaria algebraicament la quantitat d’indignats, amb prou feines tindria espai per a res més. Només cal esmentar-ne un d’emblemàtic que a més ocupa la Conselleria de Cultura, Ferran Mascarell, que malgrat ser un intel·lectual àgraf, sense obra, espècie abundant en la nostra cultura local, representa perfectament el que vull expressar.
No és només una qüestió de les elits de la intel·ligència, cosa que seria greu però no letal, sinó que afecta els militants de formacions radicals i, no cal ni dir-ho, els sindicats, autèntics suports del poder fins a graus insospitats; aquí i allà. Amb la diferència que aquí eren més potents i estaven més imbricats en les lluites de classes -disculpeu l’arcaisme-, ja fos en fàbriques que avui no existeixen o en associacions de veïns avui esdevingudes amicals d’excursionistes. L’esquerra en ple de Catalunya, la que apareix als papers (no em refereixo al que està amagat i encara cal veure el que pot donar de si), aquesta esquerra reconeguda no té cap més preocupació que la institucional. Quina diferència hi ha entre Convergència i la CUP, per exemple? Cap de fonamental, perquè per totes dues formacions en aquest moment l’objectiu és el mateix, la independència; les altres coses són lletra petita.
Fixeu-vos si això és així que cap dels presumptes implicats en l’estafa economicomoral de Jordi Pujol i la seva Sagrada Família no ha tingut el més mínim inconvenient que sigui el màxim dirigent de la CUP, David Fernández, qui presideixi la investigació parlamentària. Això no seria possible si fos un adversari, però resulta pertinent quan es tracta d’un col·lega solidari.
I què es pot dir del grup més arrelat en la història de l’esquerra catalana, l’hereu del PSUC, el partit més important que va tenir Catalunya durant més de quaranta anys d’història recent. N’hi ha prou de dir que la seva reconversió el va portar a anomenar-se Iniciativa per Catalunya, un apel·latiu que faria les delícies de la Lliga Nord italiana i que revela una cosa molt simple: per ser acceptat en la nova societat que va anar creant CiU i l’oasi pujolià calia pagar el peatge de l’hegemonia nacionalista i conservadora, i això exigia ser més nacionalista que els mateixos dominadors de les institucions de la Generalitat.
La prova del nou van ser els dos governs tripartits. D’aquella pols vénen aquest fangs, seguint la tradició històrica comuna de l’esquerra europea en els moments de debilitat: els millors liquidadors d’aquells que ambicionen canviar la societat són els que van sortir de les seves mateixes files. Són perfectes, perquè assumint el paper de pares de la pàtria, nova o vella, no tenen cap vergonya a convertir-se en implacables executors del que els més conservadors no s’atrevirien a fer. Per això els contracten com a botxins amb pedigrí. No n’hi ha prou amb els motius: se senten orgullosos d’haver anat més lluny d’allà on qualsevol conservador hauria pogut arribar sense infringir les regles del joc i la legalitat vigent. I així tenim el que podríem anomenar la paradoxa catalana: els que per principi haurien de defensar els drets trepitjats dels aturats, de la sanitat, dels barris abandonats, de la llibertat d’expressió… són els més ferotges defensors d’una independència que conduiran els amos.
(La Vanguardia, 25 d’octubre de 2014)
