Diu la saviesa popular que les armes de foc les carrega el diable; també en política. La història ens en dóna molts exemples. És el cas de les anomenades eleccions plebiscitàries o referendàries, una expressió que conté una contradictio in terminis: eleccions remet a pluralitat d’opcions polítiques, mentre que plebiscit i referèndum acoten aquest pluralisme en el marc d’una alternativa dual
Diu la saviesa popular que les armes de foc les carrega el diable; també en política. La història ens en dóna molts exemples. És el cas de les anomenades eleccions plebiscitàries o referendàries, una expressió que conté una contradictio in terminis: eleccions remet a pluralitat d’opcions polítiques, mentre que plebiscit i referèndum acoten aquest pluralisme en el marc d’una alternativa dual. Més enllà de l’origen dels termes referèndum i plebiscit, que a la pràctica es confonen, en la seva accepció moderna el plebiscit és una deriva autoritària del referèndum en la qual no es planteja tant sancionar lleis o constitucions com beneir la política d’un mandatari. Sense necessitat d’exemples extrems, situats extramurs de la democràcia -el plebiscit que el 10 d’abril del 1938 va ratificar l’Anschluss (annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi) o el plebiscit del 19 d’agost del 1934 pel qual Hitler va acumular les funcions de canceller i Führer després de la mort del president Hindenburg-, és un fet que el terme plebiscit té poc predicament en les democràcies del nostre entorn.
A França, sense anar més lluny, el plebiscit s’associa amb el bonapartisme, que, en sentit estricte, es refereix al règim imperial de Napoleó Bonaparte, per bé que per extensió defineix una tradició d’arrel republicana però assentada sobre un Estat fort i centralitzat que utilitza per legitimar-se la consulta periòdica del poble per mitjà de plebiscits. Lluís-Napoleó Bonaparte va ser qui més va abusar d’aquesta fórmula: el plebiscit és sovint sinònim de l’instrument que va utilitzar tres cops després de ser elegit president de la República el 1848. Primer per ratificar el seu cop d’Estat (1851), després per proclamar-se “emperador dels francesos” com Napoleó III (1852) i finalment per legitimar la seva dinastia (8 de maig del 1870). Els bonapartistes es van sentir confortats pels resultats d’aquest últim plebiscit que va desbordar les seves expectatives (més de set milions de francesos a favor i només un milió i mig en contra), fins al punt que els polítics republicans es van mostrar apocalíptics: “L’Imperi és més fort que mai” (Léon Gambetta). Tanmateix, com dèiem al començament, les armes de foc les carrega el diable: la malaltia de l’emperador i la guerra franco-prussiana, que es va declarar poc després (19 de juliol del 1870), van posar fi al Segon Imperi i van donar pas a la III República (1870-1940).
La tradició bonapartista va continuar viva en la política francesa. La vocació plebiscitària i l’apel·lació a la voluntat del poble van ser també presents en el gaullisme, el moviment impulsat pel general De Gaulle i que va cristal·litzar en la V República (1958). L’historiador René Rémond, en un llibre de capçalera sobre les dretes franceses (Les droites en France, 1982), dedicava un capítol al gaullisme i el bonapartisme: “Aquestes dues doctrines tenen de propi -i en comú- un element amb què n’hi hauria prou per fonamentar una especificitat bessona: la referència al poble sobirà per definir l’origen del poder i donar-li la seva legitimitat”. La democràcia es verifica i s’actualitza, com en totes les democràcies a través del sufragi universal, però busca establir la relació més estreta possible entre el poble i el poder, la qual cosa redueix el paper dels seus representants i privilegia les consultes de tipus referendari. “Sense entrar en la controvèrsia exegètica i jurídica sobre els trets que diferencien plebiscit i referèndum, el fet important, pels seus principis, és que tant la V República, sota el principat del general De Gaulle, com el Segon Imperi recorrin a aquesta mena de procediments per legitimar el poder o ventilar qüestions capitals”, conclou Rémond.
En concret, el general De Gaulle és directament o indirectament a l’origen de gairebé una desena de referèndums des del d’octubre del 1945, que va certificar l’acta de defunció de la III República, fins al d’abril del 1969, que el va fer fora del poder. D’entre aquests referèndums, cal subratllar-ne tres: el del 28 de setembre del 1958, que va donar llum verda a la Constitució de la V República; el del 28 d’octubre del 1962, que va donar pas a l’elecció per sufragi universal del president, i el del 27 d’abril del 1969, que va precipitar la seva dimissió. Val a dir que la tercera vegada no se’n va sortir… De Gaulle, que havia superat la prova de foc del Maig del 68, va encapçalar un passeig triomfal pels Camps Elisis i va decretar una dissolució anticipada de l’Assemblea Nacional que va donar una victòria majúscula a la dreta en les legislatives del juny (354 dels 487 escons). Però el general va tornar a temptar la sort, un any després, en un referèndum menor sobre el traspàs de poders a les regions i la reforma del Senat. Arran d’una inesperada derrota (el no va sumar el 52,4%), De Gaulle va donar un cop de porta en un comunicat lacònic: “Deixo d’exercir les meves funcions de president de la República. Aquesta decisió té efectes des d’avui mateix”.
La lliçó, en sintonia amb la tradició bonapartista, és que a De Gaulle el preocupava més perdre un referèndum que el fet de disposar d’una Assemblea Nacional amb la majoria més excepcional de la història. “Tant per Lluís-Napoleó com per Charles de Gaulle, era indispensable cada cert temps enfortir la seva autoritat a través de l’expressió de l’adhesió popular per referèndum. La seva legitimitat personal és anterior a tota consulta: Lluís Napoleó, el príncep-president, l’extreu del seu nom; De Gaulle, del 18 de Juny” (la crida a la resistència feta per la BBC després que el mariscal Pétain firmés l’armistici), conclou Rémond. Queda clar, en tot cas, que el plebiscit/referèndum és una via singular que no s’adiu amb el pluralisme intrínsec d’unes eleccions.
(La Vanguardia, 25 d’octubre de 2014)
