Rafael Campalans, un socialista noucentista va dir que Catalunya no és la història passada, sinó la història que volem escriure. Ell volia avançar “cap a l’Espanya de tots”, en la qual avui Catalunya podria continuar aportant el seu ADN específic: la capacitat d’administrar la diversitat i de vertebrar la pluralitat, dos dels instruments per afrontar la complexitat del món del segle XXI
Mal m’està el dir-ho, però no he viatjat a Escòcia per viure en directe el referèndum; tampoc no faré un article de circumstàncies a la mida del resultat. M’estimo més aprofundir els arguments que ja vaig posar sobre la taula. En l’anàlisi “ni Escòcia ni el Quebec” (21/XII/2013), publicada quan es va conèixer la pregunta encadenada de la consulta catalana del 9-N, afirmava que l’escenari que es dibuixava a Catalunya no era l’escocès ni el quebequès. I concloïa: estem en un procés de divorci polític sense mutu acord, en el qual dos nacionalismes (el català i l’espanyol) estan prenent els ciutadans com a ostatges. Tècnicament, la pregunta catalana se situa als antípodes de la que es va pactar en l’acord d’Edimburg entre David Cameron i Alex Salmond. El primer ministre britànic va imposar llavors una disjuntiva clara: independència o unió. És la mateixa claredat que es va establir al Canadà després dels dos referèndums celebrats al Quebec (1980 i 1995). El Govern federal va plantejar una qüestió interpretativa al Tribunal Suprem (1998) i va inscriure els principis de la resposta en la llei de Claredat (2000): una pregunta i una majoria clares. Políticament, la via catalana tampoc no encaixa en els models del Quebec i Escòcia. El primer està enquadrat des del 2000 en les regles de la llei de Claredat i el segon és el resultat d’un pacte polític.
Ara, amb el desenllaç del referèndum escocès, es fa més evident que Cameron havia jugat la carta del tot o res -independència o unió-, amb la confiança que li donaven llavors unes enquestes que situaven el no com a vencedor. En cas de no haver estat així, el primer ministre britànic hauria introduït en l’acord d’Edimburg, firmat el 15 d’octubre del 2012, la segona exigència de la llei de Claredat: una majoria també clara. Aquest ha estat, com s’ha evidenciat a la campanya, el taló d’Aquil·les del fallit procés de divorci a l’escocesa. Amb un empat tècnic en la recta final de la campanya, la hipòtesi d’una victòria del sí va encendre les alarmes. Stéphane Dion, el pare de la llei de Claredat, esgrimeix dues raons per les quals un referèndum de secessió exigeix una majoria clara. La primera: “La secessió és un acte greu i probablement irreversible. Es tracta d’un gest que compromet les generacions futures i té conseqüències importants per a tots els ciutadans del país dividit”. La segona: “La negociació de l’escissió seria, inevitablement i malgrat la millor voluntat del món, una tasca difícil i plena d’obstacles. No hauria de passar que, mentre els negociadors proven d’arribar a un acord de separació, la majoria canviï d’opinió i s’oposi a la secessió. Seria una situació insostenible. Per això, el procés només hauria de posar-se en marxa quan hi hagi una majoria clara, perquè aquesta majoria tingui possibilitats de mantenir-se malgrat les dificultats de la negociació”.
S’ha escrit molt sobre les semblances i diferències entre els processos d’Escòcia i Catalunya, però n’hi ha una de fonamental que subratllava Javier Cercas a El País Semanal (14/IX/2014): “A la Gran Bretanya hi ha un debat serè i racional, on s’intercanvien arguments; a Espanya amb prou feines intercanviem altra cosa que no siguin crits, mentides i atacs personals en un clima d’histèria que no exclou la fatxenderia, però sí qualsevol esforç per entendre el discrepant”. És evident, en el pla formal, que Mariano Rajoy (continua sense articular cap resposta política) no és David Cameron, però tampoc Artur Mas és Alex Salmond: l’SNP va guanyar les eleccions per majoria absoluta i el compromís de convocar un referèndum d’independència mentre que CiU no va utilitzar aquest terme en el seu programa. Tanmateix, en el pla polític, la victòria del sí a Escòcia hauria estat un factor clau que hauria trencat una regla d’or formulada per Stéphane Dion: “En realitat, no s’ha produït cap secessió en una democràcia ben establerta que hagi gaudit d’un mínim de deu anys consecutius de sufragi lliure i universal, ja es tracti de federacions o de països unitaris”.
Perquè, en cas que s’hagués consumat, el divorci d’Escòcia hauria estat l’excepció a aquesta regla i hauria obert el meló de la secessió a Europa Occidental. El mateix Artur Mas, en el debat de política general del Parlament, va diferenciar tres escenaris per accedir a la independència: el de la violència (és el cas de l’ex-Iugoslàvia), el de la desintegració de l’Estat (l’URSS) i els processos pactats o de divorci de mutu acord (Quebec i Escòcia). El resultat escocès ha confirmat, com ja va succeir per dues vegades al Quebec, aquella regla de Dion: el fracàs dels referèndums de secessió “en les democràcies ben establertes”.
El president Mas, en definir aquests tres escenaris, va rebutjar els dos primers, va constatar que tampoc no transitava per la via del divorci a l’escocesa i va reconèixer que Catalunya se situava en “un escenari desconegut” que plantejava més dificultats. Oriol Junqueras, que va citar Kant i La crítica de la raó pràctica, va parlar del futur dels nostres fills per fonamentar els anhels d’independència. Em va venir al cap una cita de Rafael Campalans, un socialista noucentista que va dir que Catalunya no és la història passada, sinó la història que volem escriure: “No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Aquesta és la via catalana, però amb una acotació: Campalans l’emmarcava en la voluntat d’avançar “cap a l’Espanya de tots”, en la qual avui Catalunya podria continuar aportant el seu ADN específic: la capacitat d’administrar la diversitat i de vertebrar la pluralitat, dos dels instruments per afrontar la complexitat del món del segle XXI. Allò que us deia al començament: no som ni a Escòcia ni al Quebec. Continuem en el laberint espanyol.
(La Vanguardia, 20 de setembre de 2014)
