oct.72023
ActualitatEditorialOpinió
  1. A Espanya es pateix una situació de polarització política en la que s’utilitza de manera perversa i conflictiva la diversitat cultural i lingüística – també els canviants sentits d’identitat-, per negar-la o bé per fer-ne un element d’acord impossible. Des de que va finalitzar el traspàs de competències, les disfuncions del model autonòmic encoratgen l’oportunisme polític a una dinàmica de desgast entre la reivindicació contínua i les rèmores centralitzadores i unitàries. Malgrat el caràcter exitós del sistema autonòmic, l’encaix pateix alguns problemes fruit del plantejament inicial, però també de concreció. Una certa improvisació en la reclamació i assumpció de competències, així com problemes específics en relació al finançament que fàcilment no es comprenen i s’enverinen. Del “cafè per a tots” amb que alguns pretenien diluir la pluralitat fins al “peix al cove” d’uns altres que creien poder aprofitar les oportunitats de la indefinició, el tema territorial es fa servir els darrers anys com a arma llancívola de cara a incentivar la confrontació i l’agre dialèctica política, la qual no ha fet sinó augmentar desconfiances i incomprensions. Més que un encaix de Catalunya i altres comunitats a Espanya, el que ens cal és un sistema de governança amb una clarificació de funcions i atribucions dels diferents ens territorials i institucionals que acabi amb dinàmiques permanents de negociacions obertes i de reclamacions infinites. Cal un articulació respectuosa, justa, equilibrada, ponderada i racional. Cal assentar el principi de la diversitat -entre comunitats i dins les mateixes-, així com el respecte a sentits d’identitat i de pertinença diversos. 
  2.  La convivència reclama refer el “consens constitucional” de 1978, tant pel que fa a corregir les disfuncions del sistema com a la necessitat d’enfortir els lligams emocionals imprescindibles. Hi ha qui afirma que Espanya és un model d’Estat quasi federal. És en el “quasi” d’on provenen actituds i incomprensions que ens arriben fins avui. El federalisme hauria de constituir el principal model a seguir en la rearticulació de la política espanyola. És l’únic sistema de govern capaç de compatibilitzar i garantir les diferents identitats locals, regionals i nacionals -també internacionals-, en harmonia amb les exigències de la interdependència, la integració i la globalització. Un sistema de govern federal no representa ni cap amenaça ni limitació per a ningú, tanmateix, no s’ha fet pedagogia, justament del que implica aquest model en relació a la diversitat i la subsidiarietat, de responsabilitats compartides i de lleialtats. En la mesura que el federalisme no és una ideologia sinó una forma de governar-se, ben assumit i explicat es podria convertir en un marc àmpliament compartit tant pels grups polítics com per a la ciutadania de tot Espanya. Fins ara l’espectre polític conservador (a diferència d’altres països federals) ha estat menys procliu a aquesta cultura, però res impedeix que el liberal-conservadorisme s’incorpori a un consens ampli cap a un nou model de governabilitat. En un tema de tant calat com l’assumpció d’una reforma federal de l’Estat, cal un amplíssim acord i consens i, sembla lògic, una reforma constitucional que ho concreti tant de forma simbòlica com pràctica. Un referèndum per aprovar la reforma constitucional seria una magnífica manera de representar i legitimar el canvi d’una Espanya unitària ja superada cap a una Espanya diversa i plural. 
  3. Acabar amb el conflicte territorial com a argument polític, substituir el combat inútil per la cooperació fructífera. L’abandó de la concepció reduccionista unitària i centralitzadora ha de comportar també una configuració multicèntrica de l’Estat, les seves institucions i òrgans de govern. La reubicació del Senat i l’establiment d’agències governamentals a Barcelona i a altres ciutats representatives esdevé important per tal de mudar del model radial napoleònic de l’Estat cap a un model germànic de major protagonisme de les seves capitals, estructurant tot el territori a partir de una xarxa de ciutats ben intercomunicades. Així mateix, el castellà que és la llengua franca i molt valuosa de tot el territori hispànic, no pot ser protegit i promogut en detriment de les altres llengües i cultures que, com a immensa riquesa col·lectiva, són presents a la Península, ni a l’inrevés pel que fa a les llengües cooficials. El reconeixement i protecció de les llengües cooficials, també li correspon a l’Estat, en la mesura que formen part també del patrimoni comú. Establir un model de finançament de tipus federal resulta ineludible. Cal un model de finançament solidari, just i equilibrat que asseguri el mateix nivell de prestació de serveis i d’oportunitats es visqui on es visqui. Un sistema clar, transparent i entenedor per tal que ningú tingui la sensació de ser perjudicat o deixat enrere.
  4.  Ens cal, doncs, un principi polític capaç d’afavorir i possibilitar un procés d’autointegració activa i gradual de la diversitat entre territoris, però també dins d’ells. El federalisme probablement sigui la teoria política adequada pel moment actual en que es requereix articular un nou pacte de governança que ens tregui del conflicte i de l’atzucac en que ens trobem. Una concepció política alternativa i diferent de sobirania compartida, segons la qual una diversitat de col·lectivitats parcialment autònomes i sobiranes poden cooperar dins d’una forma govern de múltiples nivells, i sobre la base de la negociació, del consentiment i de la cooperació. El federalisme pot transformar les tensions destructives en polaritats creatives. Pot superar un pensament i una pràctica bipolar, dualista i dicotòmica. La generació de tensions no s’ha de resoldre mitjançant l’eliminació d’un dels termes o elements antagònics, sinó tot al contrari, mitjançant la conciliació, la integració i l’associació. La societat federal ha d’intentar imbuir en els seus membres els valors de la cooperació, la negociació, el consens i la solidaritat, que han de prevaler sobre la desconfiança, el conflicte o la imposició. A la superposició piramidal la substitueix una coordinació horitzontal de nivells i instàncies diferents, i davant la idea de poder jerarquitzat sorgeix la nova concepció d’un poder compartit, basat en la negociació, el consens, el respecte i el reconeixement mutu. És una nova cultura.
    En definitiva, el model territorial i de governança a Espanya cal que sigui revisat i actualitzat si el concepte vigent d’Estat-Nació no es vol que entri en una crisi que podria resultar irreversible. Entre la desafecció d’uns i l’unitarisme forçat dels altres, cal construir un marc polític adequat i il·lusionant, que sigui inclusiu per a tothom.  El federalisme pot subministrar a l’Espanya actual un model de govern plural i multinivell, de cooperació i de consentiment mutu, conciliant diferents sentiments d’identitat, acceptant realitats asimètriques i geometries variables. Una divisió i organització territorial del poder, atribuint competències i tasques a cada nivell de govern territorial. Permetria, en definitiva, articular un sistema de govern necessàriament global en molts aspectes i una prestació de serveis i sentits de pertinença que requereix d’àmbits més reduïts i propers. Espanya pot ser un projecte compartit i amable, un melting pot enriquidor en el que ningú percebi com una limitació a la seva identitat i en que tampoc ningú se’n senti dipositari d’essències. L’únic element unitari n’han de ser els drets i obligacions de ciutadania. Una realitat canviant i diversa en el que el futur no serà altra cosa del que els ciutadans decideixin a cada moment de manera lliure. La composició actual del Congrés dels Diputats, on el factor territorial tindrà un paper destacat, i on es fa imprescindible el diàleg, el pacte i el consens per garantir la governabilitat d’Espanya, pot establir un bon marc per entomar la reforma de l’Estat cap a un model federal de consens majoritari.

Author: admin