“Pensi’s això si no: era més plural la monarquia austro-hongaresa formant un tot o el rimer de nacions centreeuropees en què es va descompondre per separat? Per la mateixa raó serà sempre més plural la nació política espanyola, inclusiva i plurilingüe, que el mosaic de nacions etnolingüístiques i individuals que se’ns suggereix com a solució a la crisi territorial. Perquè la condició de possibilitat que alguna cosa és plural és que formi un conjunt. E pluribus unum. O també: per a ser plurals cal estar units, i és quan ens separem que ens tornem monolítics, confinats en la nostra particular nació hispana, sense zones d’intersecció i sense estímuls per a fer de la nostra personalitat una cosa heterogènia. No només haurem llavors arruïnat la pluralitat, sinó també impossibilitat el federalisme, que necessita identitats mixtes. Com una trama d’elements propis sense l’ordit dels elements comuns, el tapís de l’Espanya federal s’haurà quedat sense teixir.”
Pluralisme o plurinacionalitat (El País, 11 de juny de 2019)
