“Avui, a Catalunya, malgrat que el que es va esdevenir el 2017 guarda amb el 1934 només algun paral·lel com vam explicar a Quadern (“Dos fets d’octubre, dos judicis”, 31 de gener de 2019 i “La bufonada del 6 d’octubre”, 4 d’octubre de 2018), una part de l’independentisme viu en el dencasisme: no sap no contesta, no s’ha de criticar res ni preguntar per no esquerdar el moviment i cal viure en el somni que persisteix una cosa que mai no ha existit.
Anys després, al gener de 1945, perduda la Guerra Civil, des d’Aquitània Dencàs, del que ens falta una biografia en profunditat, donava el seu suport a Josep Tarradellas perquè redrecés ERC i l’exili. Abans havia cregut que el catalanisme podia desentendre’s de l’estructura futura d’Espanya. Aleshores, en canvi, en una crisi d’hiperrealisme, veia necessari intervenir per “un fort to dramàtic en l’ordre de la realitat que subordina tots els altres aspectes”. Ja era tard.”
Dencasisme (El País, 17 de març de 2019)
