L’obstinació dels governs de Barcelona i de Madrid està tensant de manera notòria l’ambient polític a Catalunya; i és previsible que això s’estengui a la resta d’Espanya. Però un es pot preguntar si aquesta obstinació es correspon amb el que pensen els ciutadans, a un i altre costat de l’Ebre. I la resposta és en els dos casos negativa.
Els estudis més recents d’opinió pública reiteren el ja conegut: en el conjunt d’Espanya, el 55% dels enquestats estan a favor dels nivells actuals d’autogovern, o fins i tot d’augmentar-los, un 10% addicional acceptaria que es reconegués la possibilitat del pas a la independència. A Catalunya, la xifra equivalent és del 50%. És cert que allà un 37% dels enquestats creuen que Catalunya hauria de ser un Estat independent, segons l’últim baròmetre del CEO, de març. Però la mateixa enquesta recull que, en la hipòtesi d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, l’opció no preval sobre el sí per un marge de 48% al 44%.
Llavors? Això mostra el que saben els estudiosos de la democràcia: la decisió col·lectiva és un procés interactiu, entre els desitjos ciutadans i l’actuació dels partits en les institucions. Quan les forces polítiques renuncien a interactuar i es refugien en mirar-se al mirall, els problemes no es resolen: les solucions no apareixen màgicament. Els dos problemes simultanis que avui vivim (el desencaix de Catalunya i el desgast de l’Estat de les autonomies) requereixen iniciatives, projectes legislatius i fins i tot, per què no, una reforma constitucional. L’hora és greu: requereix l’ambició dels moderats.
“Es hora de la ambición de los moderados” (La Voz de Galicia, 8 de juny de 2017)
